Els Pets | Les arrugues guanyades

Diguem-ho d’entrada: el darrer disc d’Els Pets és bo. Una obra que marca una evolució intel·ligent i lògica entre el so que va saber donar Brad Jones –productor de 4 discs i artífex d’un so que emparentava el grup amb algunes de les propostes més interessants del pop melòdic de guitarres– i el nou so de Refree, en Raül Fernández, tot un motor en la revolució que marca aquesta nova etapa. És un fet: L'àrea petita esdevé una baula tan important com ho va ser, al seu dia, Sol (1999), la primera confirmació que la cosa anava de debò, malgrat les rèmores d’un nom, d’un context i d’una premsa que els ignorava. També és, en certa mesura, un disc al nivell i estat de gràcia d''Agost' (2004) o a la mateixa alçada de so fresc i consciència autoral de Respira (2001). Si Brad Jones va saber fer que Els Pets sonessin igual –o millor– que els americans Cotton Mather, Refree ha aconseguit que cada cançó tingui un coherència en ella mateixa, amb pinzellades per on passegen els Wilco de Summerteeth o els coixins de veus dels Beach Boys.

Nick Cave, autobusos i disfresses de tigre

“Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.

Blur justifica la seva tornada

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia. Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània. 

Catàleg de l'alta postura

Dijous, 23 de maig, 14:00. És d’hora i el sol crema, però la gent ja desfila per aquest patchwork de la moda més inenarrable que són les immediacions del recinte del Fòrum. Val la pena observar. El catàleg és variat, tota una oda a les possibilitats infinites que ofereix el món de l’alta postura. Capaç de miracles com ara que, en el context d’un festival com el Primavera Sound, la xaroneria més increïble sigui, per art del caprici estètic, una meravella de l’art kitsch. Efectivament, tots són herois de la high class.

16:00. S’obren les portes i cada vegada hi ha més i més gent. La gespa és un recital continu: un grupet de noies en roba interior que pren el sol i amenacen amb “la mutació de la gamba”; un doble d’Elvis Costello, esprimatxat, barret fosc d’ala recta i ulleres de pasta grosses incloses; seguidors de l’american way of life de Mark Oliver Everett, és a dir: uns quants quilos de més, samarretes gastades i barbes llargues, poblades i espesses; gent disfressada de qualsevol cosa, amb un catàleg que va del barril cerveser al kimono rosa; els clàssics i inevitables bigotuts, mostra vivent de les infinites possibilitats estètiques i ètiques que conté un bon mostatxo; seguidors que aposten per la tornada del grunge, o bé que no el van deixar mai; succedanis de Patti Smith que no han pogut enterrar el revival del hipisme; llavis extremadament vermells i pantalons estampats; ah, i una bona colla de fills secrets de JR Ewing. Per uns moments penso que sóc en una novel·la de Donald Ray Pollock i que pot passar qualsevol cosa en qualsevol instant. 

Manel es guanya el Primavera Sound

A dos quarts de nou, amb aquella normalitat que no té pressa ni por, uns Manel atlètics pugen a l’escenari. Res indica que aquest és el primer concert oficial de la gira frenètica que ha de venir. Res diu que és la primera vegada que uns atletes tan espigats i lacònics toquen al festival per excel·lència de la ciutat i, per extensió, del país. Primavera Sound, una de les cites de referència a nivell internacional. L’aparador, el post-it del trending topic, un estrall polièdric de la més plausible creativitat moderna, la fascinant sublimació de la tendència avant la lettre. Tot això i encara més. El gran escenari de l’escena dels millors del moment.

Nit d'Espriu i versos a can Pedrals

Pocs minuts abans de dos quarts de nou ja hi ha un munt de gent que fa cua. “Inaudit”, comença a córrer pel twitter. Potser sí que ho és, aquesta gentada de por, aquesta gran cua que espera a la porta de Can Pedrals, la biblioteca de Granollers. Un cop a dins, tot comença a esdevenir-se. La inauguració de Josep Pedrals connecta una gran veu del segle XXI amb una gran veu del segle XX, la d’Espriu, des de l’entranya estètica. La música, sostinguda, de Núria Maynou i Anna Sáez de Tejada. La dansa vibrant i seductora d’Helena de la Torre, en un aparador que fa goig, ple de miralls, ple de la vida que s’esbocina. Al vestíbul, el cor d’aquest gran laberint de l’obra Espriuana, batega Sinera. I hi ha maduixes i vi bo, i mites en forma d’arbre i de quadres d’Ermisenda Soy. Un goig, la gent que entra, sense aturador. Per rematar-ho, de fons, Espriu en persona ens parla a través d’un vídeo que juga amb imatges d’arxiu del mar d’Arenys de Mar, amb imatges del poeta i amb la seva pròpia veu. Un retrat colpidor i fantàstic que ha dibuixat Berta Diumaró amb delicadesa i senzillament.

Beach House | Una pluja constant

Mesuradament impecables. Sense romanços i de cara al gra, però sense perdre mai els nervis. Així es van presentar Beach House a l’Apolo en el concert del darrer 13 de març. Absolutament serens, amb les regnes d’allò que estava passant, amb una tirallonga d’èxits que van fer pujar l’ambient de la sala barcelonina en un in crescendo pràcticament místic, gairebé hipnòtic, ple d’una força continguda que saps que, tard o d’hora, t’esclatarà als nassos… i que serà massa tard. I així va ser, des de l’explosió inicial de Wild fins a Irene: un concert afilat que feia ferida. Net, precís, amb un boirós i compacte gruix sonor que es podia tocar amb els dits. Un pop per a somiar, com en diuen i tal com perceps quan les notes sonen insistents, virals i colpejadores. Quan passa que les melodies t’entren i et burxen des de dins, en ple èxtasi.

L’orgull melòdic de Javier Álvarez i Alejandro Martínez

Javier Álvarez conserva, per molts anys que passin, aquell magnetisme ingenu que el va fer una de les veus més destacades de la nova cançó d’autor espanyola dels anys noranta. De tota aquella força que volia regenerar un gènere caduc, potser ell era qui presentava una proposta més desmarcada dels cànons de la cantautoria clàssica, amb referències latents com ara Michael Jackson o el pop eurovisiu d’Abba. Dues dècades després, lluny de la voràgine d’aquells temps, de l’angoixa, del silenci i de la resurrecció, la cosa no només segueix mantenint el batec de la seducció, sinó que augmenta la distància amb aquella cantautoria a la qual Álvarez ha sabut seguir esquivant. A la seva veu dúctil i fràgil, ara hi hem de sumar molts més ressons que l’apropen, encara més, a les meravelles del pop melòdic. Retops que fan de les seves cançons uns artefactes que escalfen l’intel·lecte des de l’afectació divertida de privar-se de transcendència.

Antònia Font és aquí!

Festa grossa al Teatre Auditori de Granollers, un èxit de principi a fi. La Sala Gran, plena a vessar i polièdrica com poques vegades, mostrava un públic d’edats, condicions i entusiasmes sortosament diversos. A l’escenari, un grup que ja ha paladejat aquestes situacions abans: una devoció gairebé messiànica d'una platea totalment entregada. És increïble pensar que un grup com Antònia Font hagi arribat fins aquí. Però, de fet, Antònia Font és aquí, justament aquí, al seu lloc. I mai no s’havia mogut: pop fresc, un no-discurs entranyable i magnètic, malabarismes lírics d’estar per casa, i la comunió que atrapa per la senzillesa de saber-se gent corrent. Són a dalt de tot, aquí mateix.

Link: Antònia Font és aquí!

Cants i Autors, una fi memorable

Cinc anys de cicle, cinc anys de concerts i de moltes veus, de moltes alegries i de molt aprenentatge, concentrats en aquest dissabte en un espai que, com la ciutat i com el propi casal popular de l’Esquerda, ha anat canviant. Mutacions i allaus de l'escenografia íntima d'una ciutat. Com una fuetada, el record del concert que Pau Riba va fer aquí mateix -en una sala encara per fer- es fa present. Albert Freixas surt a l’escenari de la NAUB1 trenta minuts després de les onze de la nit. Un munt d’espectadors s'ho miren, asseguts, còmplices i expectants. Tots ells han volgut ser a l’últim concert del Cicle de Cants i Autors. La remodelada NAUB1 espera una última parella artística de luxe per dir que això s’acaba, però que acabarà bé.

L'Habitació blava | Sexe, mentides i cançons melòdiques

Pocs minuts abans d'entrar a L'Habitació blava, hi ha ganes de veure, de mirar, d'auscultar-se. Poc després, el blau fa de cortina i la tristor dels neguits entra en acció, amb contradiccions, amb dubtes i amb incerteses. El sexe apareix en escena de manera explícita, és cert, i remarca artefactes purament físics. No amaga, però, que L’Habitació Blava, en realitat, despulla una altra cosa: tota una constatació de l’egoisme -i dels perills- de l’amor. Un egoisme exposat en primer pla que juga amb les febleses dels homes i les dones, amb les misèries que afloren en cada parella, en la impudícia d'un relat actual ple de mentides. No sé si David Hare havia plantejat fer d’aquesta adaptació de La Ronda d’Arthur Schnitzler un cos a cos més proper a la boxa que a la crueltat psicològica de les escenes encadenades. Sí que ho fa l’adaptació de David Selvas, director i també actor, juntament amb Nao Albet, Àurea Màrquez i Maria Rodríguez, tots ells entregats en la lluita amatòria i en l'explicitació que mostra i també incomoda.

La cançó necessària de Pau Alabajos

La virtut d’un cicle com el Cicle de Cants i Autors (CCA) és l’aposta fundacional que va fer fa cinc anys: mostrar el ventall d’un gènere silenciat i necessari, el de la cançó d’autor, i mostrar-lo en el format més pur, en l’expressió d’un art que vol ser part de la realitat des de la identitat d'una autoria única i intransferible. Un gènere que vol demostrar que no només viu de frases subversives i d'estirabots. Que no és només un gènere moribund, tal com vam ens havien dit. Que no només és un estil anestesiat que viu de la proclama i que no té raó de ser en una societat eclèctica i culta com l’actual. Mentida. La prova és, justament, l’aposta d’èxit del CCA des d'un bon inici.

Ivette Nadal conversa amb mestres i un bon grapat d'amics a l'escenari de la NAUB1

Vint minuts després de les nou del vespre, Ivette Nadal sortia a l’escenari. Gairebé nua, amb la veu i una nota de guitarra. Poc abans, la Sala NAUB1 s’havia anat omplint de gent, de coneguts i saludats, d’un bon grapat d’amics i, també, d’algun mestre. La llum blava, tènue i càlida alhora, deixava entreveure la pila de taules que esperaven la sortida de l’artista. Entre el públic, gent de totes les edats. L’espectre és tan ampli com possibilitats existeixen. Hi ha l’alcalde, el mestre Montagud, joves, adolescents, gent de mitjana edat, uns quants pares joves i alguns nens que corren alegrement pel lateral. Un ambient agradable que espera la veu de Nadal.

The Jayhawks | Abanderats de la nostàlgia feliç

L’ambient que es respira a la Sala Apolo abans del concert de The Jayhawks és d’un cert regust d’última oportunitat, de comiat d’una de les millors bandes americanes dels 90. Aquella dècada, que els va amagar rere l’èxit d’altres fogonades molt més sorolloses, va significar el seu clímax artístic, subratllat amb dos discos absolutament brillants com són Hollywood Town Hall (1992) i Tomorrow The Green Grass (1995). Poc després, Mark Olson abandonava el grup i Gary Louris intentava caminar per nous camins sonors amb una banda que anava fent tombs fins a la reunió, el 2008, dels dos caps creatius. El resultat, uns quants concerts i un esperat disc amb la formació original, Mockingbird Time (2011), ni de bon tros una obra memorable. Tot i això, sí que és un disc amb l'empremta de la seva manera de fer música: melodies boniques, tornades d’aire de camp americà, segones veus que busquen l’encaix i el troben sense-saber-ben-bé-per-què, amb Big Star, Neil Young, Dylan, The Byrds o Golden Smog al paisatge de fons.

Love of Lesbian | Relat de tristesa vitalista

Love of Lesbian són en aquell moment en el qual ja no hi ha passos enrere, ni tampoc salts al buit. Tot sembla un regal que s'afegeix al calaix de la col·lecció de conquestes. Tot. L'expectació, la multitud, l'ambient, l'amor cec. Tot, la gent que s'abraona a un pessic d'espai de les immediacions de l'Antiga Fàbrica de la Damm, l'ansietat que s'olora en l'instant previ d'una actuació, la providència de hits que sonaran un rere l'altre, la consistència d'una carrera sòlida i treballada a cop de paciència. Minuts abans de les vuit del vespre -l'hora i el lloc ideal per constatar la magnitud d'aquesta certesa invertebrada-, les immediacions de l'escenari -i encara més enllà- ja són tal com havien de ser: plenes d'una parròquia entregada i molt, molt nombrosa.

Alexis | Una tragèdia lleugera

Amb la intenció de reviure l’esperit més canònic de l’Antígona clàssica, Alexis, una tragèdia grega es presenta com una proposta escènica que sorgeix de la convulsió de l’actualitat, com un dels rastres d’aquest fervor que prové de la indignació global, dels moviments llibertaris, de la protesta que crida en contra de les anomalies socials i econòmiques. És un gest en el sentit d’escampar un credo igualitari de justícia, traslladat a l’escena amb un inici espasmòdic, com vindria a ser el món. L’escenari és ocupat amb corredisses i ansietat, amb pedres a la mà i pel cos fibrat de Silvia Calderoni. Els temps que corren, tan afamats, cridaners i insegurs, vindrien a ser això, el desassossec en fase terminal que posseeix la jove actriu italiana. 

En comptes de la lletera | Una gran ovació (d'ous)!

Els comptes clars i la xocolata espessa, no podia ser d’altra manera. I així és com comença el cicle Josep Pedrals a La Seca, amb un espectacle que és una delícia en forma d’aventura esbojarrada, una lletarada en tota regla, un somieig de les tribulacions humanes, tota una troballa que furga i furga en els processos de fermentació mental dels mamífers que, com ja sabem, van avançant de nata en nata. Fot-li. Quin tros d’espectacle, quina epopeia minúscula i il·luminadora de la fabulació i del desig de ser, de buscar i de no trobar res, al capdavall. Perquè la creació –l’anhel– sempre és una invenció, la poiesis que van dir els grecs, la recerca de la troballa com a espurna més flagrant de la condició humana. En comptes de la lletera és l’expedició que tots ens hem imaginat, en viu i en directe, des del primigeni “ou gargot”, tot passant per les cabòries que usen tota mena d'artefactes per aconseguir una fita.

Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

(O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012).

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

Susanna Rafart i Biel Mesquida, el vers en persona (tercera nit a la Fàbrica)

El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.

Segon round a la Moritz: Laia Noguera i Adrià Targa

Segona nit de poesia a la fàbrica de la Moritz. La parella triada és tot un reclam, dos poetes joves que ja acumulen un bagatge, malgrat l’edat, de força pes. Adrià Targa i Laia Noguera. La sala, pocs minuts abans de l’hora en punt, ja és plena. Hi ha una certa expectació, ganes de veure dues veus tan diferents a escena, colze a colze, micro a micro. Els poc més de cinquanta minuts que durarà el recital ens mostrarà dues maneres ben diferents d'entomar la poesia.