El món s’esfondra. La utopia de l’apocalipsi

23 d’agost de 2012

Prediccions, profecies, visions, cants i epopeies ho diuen des de l’antigor, i tot sembla indicar que sí, que el món va, inexorablement, cap a la deriva. La ruptura definitiva amb la bonança, amb els feliços anys de la prosperitat on hi havia herois i mites, on semblava que cap de nosaltres podria ser vençut, va tenir lloc el mateix dia que s’esfondraren, davant de la mirada atònita de tota la humanitat, les torres bessones. Una fractura sense possibilitat de regeneració, una coltellada a la medul·la. El parèntesi feliç de l’assumpció d’un nou món –que sempre havia de ser molt millor– que va suposar l’altre esfondrament recent de la història, el de la caiguda del Mur, es veu esmicolat per una caiguda molt més alta i molt més terrorífica. La data, ja assenyalada en odissees espacials per visionaris utòpics com Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick, pren sentit com a frontissa de l’inici d’un nou ordre. I així ha anat guanyant terreny en un dia a dia que ha anat a la deriva, rellotge avall com grans de sorra en una fugissera constatació en allau del món real. 

Les urpades de l’home sempre han estat cruels amb els seus propis designis, i també amb els seus desitjos. L’home mai no ha estat prou filantròpic per acceptar un futur millor, ni mai prou covard per intentar transmetre optimisme de debò. Sempre ennuegat per la grisor opressora d’una certesa inamovible: fem el què fem, tot sempre anirà a pitjor. Per això les utopies han estat sempre erràtiques, per això mai han tingut l’energia suficient per fer canviar els curs de les èpoques, de les fuites, de les anormalitats, dels camins. Per això, potser, mai han estat prou engrescadores com per atomitzar el pes d’una torre que s’ensorra, o d’un mur que vol deixar espai a nous escenaris. En mans de l’home, la previsió de l’esdevenidor sempre ha estat una utopia negativa. Poques vegades hem pogut consolidar la idea d’un futur perfecte assentat en un escenari on l’home s’hagi pogut adaptat a l’entorn, en comptes d’adaptar l’entorn a les seves necessitats de voracitat. Per això mai hem pogut prendre massa seriosament el fet d’assumir un futur sense confrontació, sense armes, sense mals endèmics, sense derrotes, sense carronya ni preses. Per això no entendrem mai l’harmonia dels cossos, de les estacions, dels sistemes. De cap de les maneres. Perquè ho sabem, i no podem defugir la nostra condició. L’home abomina les utopies perquè creu en la destrucció. Però, sobretot, perquè creu que ell no és capaç de fer cap mena de construcció en un sentit positiu. 

Això queda llegat per anys i panys de destrosses, d’opressions i de desviacions. Des de temps immemorials que sabem quin és l’ordre establert segons la nostra condició d’egòlatres impenitents, de sofistes malintencionats, de hienes a l’aguait de qualsevol morralla d’ànima. No volem treballadors, volem esclaus. No volem el bé, volem el pa. No tenim cap fe, només el fet. És per això que la utopia acostuma a ser molt més reeixida en la distòpia. Perquè allà sí que veiem vessades les nostres abominacions, és a dir: allò que som cada dia quan mirem el nostre rostre al mirall. Des dels textos de l’anomenada literatura Apocalíptica –que va des del segle II aC fins al mitjans del segle II dC–fins a la majestuositat d’una peça literària, brillant i desencoratjadora, com La Carretera, de Cormac McCarthy, que intuïm que l’apocalipsi és l’última fita. I sabem que nosaltres, amb tota probabilitat, en serem els culpables. I això és una asseveració que pren forma des de l’assumpció, no tan llunyana, d’un nou ordre que acabarà aniquilant-nos, impulsat a partir de la Revolució Industrial del segle XVIII, amb els autòmats a imatge i semblança dels homes, com els déus que som, passant per la robòtica, i les seves lleis, que va fundar Asimov, o pel HAL de l’odissea totèmica signada per l’inefable Stanley Kubrick. El subratllat de tantes i tantes obres en aquest sentit ja sembla indefugible, i la llista és extensíssima. Ja coneixem prou que les màquines, en plena consideració de les seves facultats ètiques (fetes a imatge i semblança de nosaltres mateixos), voldran aniquilar l’home i la seva supèrbia mesquina i, de pas, substituir la seva niciesa per una tirania que, almenys, no tindrà remordiments morals. Ni un borrall de salvació, de positivisme en l’avenç. Ni un bri d’esperança en la mà creadora de l’home. 

Però la màquina és només el símbol, cada vegada més palpable, d’un món que acabarà foragitant el propi ésser que li confegeix l’opció d’un interruptor que l’accioni, tal com els textos de l’antigor van mostrar el rebuig de l’home a la mà creadora de Déu. La màquina, el màxim exponent de la creació de la divinitat humana, és el símbol de l’esclavatge social al qual acabarem sotmesos, tard o d’hora. I ho hem assumit de tal manera que no podem pensar una altra cosa des que sabem –ara sí, del cert– que som fràgils, minúsculs, abominables. Les torres van caure, però també va caure l’última opció de pensar en un futur millor. Més que mai, la distòpia és l’únic escenari imaginable, a curt i a llarg termini. Tot ens empeny a pensar que serà així, i totes les invencions de la casuística imaginativa ens teletransporten a escenaris perillosos. Els pitjors auguris difuminen un món ideal, per remot, per improbable o perquè un món ideal és, senzillament, impossible. I punt. 

A nivell polític va ser el propi Engels qui desacredità la lluita per la utopia en un text fonamental, Del socialisme utòpic al socialisme científic, on la redempció mai deixaria pas a un final feliç en l’encavallament de fets de la Història. De fet, la immediatesa de la realitat diària porta a escena discursos que fan pensar en la recuperació de la tradició apocalíptica de les Sagrades Escriptures, com ara la nova realització de les ciutats maleïdes –Sodoma, Gomorra, Babel, entre d’altres–, com a avís per a navegants de la involució possibilista dels nous aires utòpics. La societat idolatra noves formes, absolutament retrògrades, mentre creiem que anem a la deriva. I així, anem sumant adhesions a l’apocalipsi probable. 

Tot n’és ple, d’aquesta remor. Les manifestacions de la cultura popular recullen la por d’acabar amb tot per negligència, i no en són alienes, ans al contrari. Literatura i cinema en van farcits. És el mantra de la nostra cultura, que fa un camí transversal per tota mena d’istmes fins a ser ja un dels tòpics més recurrents. Els mons imaginats compten amb protagonistes que lluiten contra l’adversitat. L’heroi és el despert entre adormits, el descobridor de l’engany, l’il·luminador de les misèries de la realitat. I en aquesta lluita, l’únic camí possible és el que busca la redempció i no pas la possibilitat de la convivència sense el caos. Poc s’esperava John Stuart Mill, a finals del segle XIX, que el terme –distòpia, l’opòsit d’utopia– faria tanta fortuna en la definició de l’execració humana. La distòpia és ja l’única certesa imaginable. Tenim assumit com que només podem anar dirigits cap a una societat totalment indesitjable, opressora i gasiva. I aquesta presa de consciència és terrible, ja que la més que probable buidor de la immediatesa futura només pot assenyalar, així, el camí de la fi del món conegut. La pregunta és, però, si n’hi haurà un altre, de món, quan això acabi. Podem permetre’ns de pensar-hi? 

Article publicat a la revista Tentacles, gener 2012