Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però
jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts
són l'èxit d'un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc,
malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el
cliché i a allargassar una fórmula que funcionava, amb gràcia, és clar. I
sí, aquest en deu ser l'èxit: la gràcia i la vivesa de la maleïda fórmula:
un llenguatge propi, uns referents metacinèfils, un to de farsa, una
acceleració, una mirada gens complaent i, sobretot, una estructura. Una
marca de la casa i un fart de riure que la tercera part abandona
miserablement. El guió, ple de llacunes galàctiques, ofereix tres gags
acceptables que ja heu vist abans i que ens diuen que no paga la pena
empassar-se una tercera part que abandona l'essència de les dues
primeres perversions —argh!—, que intenta tancar el cercle —oh!— amb Las
Vegas i que intenta ser seriosa —oh, déu meu! No!— i lacrimògena. Un
horror. Un error del sistema. Una bufetada a l'esperit que gairebé havia
convertit Todd Phillips en un mite irreverent de l'humor dels
nous temps. Avorrida, previsible, lànguida, ressacosa de debò. Gens
inspirada, gens boja. Gens cinèfila. Gens metareferencial, ni ganes que
ho sigui.
