El gran Gatsby | El gran Rosebud

Baz Luhrmann s'entesta en demostrar el furor d'una imatgeria poderosa i vitalista en cada nova pel·lícula, però la seva versió d’El Gran Gatsby d'Scott Fitzgerlad també mostra una lírica decadent i intimista, i la consciència de tenir un cor literari que va molt més enllà de la típica fanfàrria acolorida i passada de voltes a la qual ens ha tan (mal) acostumat. Inevitablement, la fórmula de Moulin Rouge (2001) sembla que vulgui apoderar-se de la primera part de la pel·lícula, convertida en una mascarada d'exageració, luxe i frívola vulgaritat de rics. Però el pes de la història entre Jay Gatsby (Leonardo DiCaprio, d'excel·lent) i Daisy (Carey Mulligan) agafa el relleu a temps fins a convertir el film en un bell retrat de la decadència moral, de l'ambició de classe, de l'amor ad aeternum, de l'obsessió per les primeres vegades i per allò que no pots tenir. Gatsby persegueix una llum verda, de la mateixa manera que Charles Foster Kane enyorava Rosebud. Flocs de neu artificial que cobreixen tot allò que s'ha perdut, com la tristor que viu als ulls del Gran Gatsby, com la piscina que veu surar la seva vida incompleta.

Never let me go | Escenaris que mai no podran ser millors

Ja fa temps que vam deixar de creure en utopies, en llocs on tot era millor i on la felicitat era possible. Ja fa temps que les realitats alternatives que ens entestem a imaginar ens indiquen que no hi ha res a fer. Que no, que el futur no podria ser més bo, que les altres vides que haguéssim pogut tenir mai no podrien funcionar més bé que aquesta realitat de brutor i cruesa que coneixem tan bé. Never let me go (Mark Romanek, 2011, en l'adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro) mostra una finestra nova, un món on la tecnologia ha aconseguit trobar maneres d'allargar la vida dels humans. Però qui podria pensar que aquest nou escenari és millor? Never let me go no planteja res, ni ho discuteix, perquè és un exercici de ciència-ficció que sobrepassa raons de gènere i que aprofita una arma carregada de tristor per explicar una petita història d’amor i de pèrdua. Never let me go és una delícia de bellesa minimalista, a estones magistral, que Mark Romanek sap conduir amb bona mà. Una història que regira la ciència-ficció i que sap donar-li un to allunyat de la convenció fàcil, amb uns personatges que mostren una felicitat asèptica que és feridora. L'orquestra es veu completada amb una banda sonora lànguidament romàntica, obra de la gran Rachel Portman, i amb la sensació d'haver fet bé la feina, perquè el conte és això: un conte, una faula sense pretensions de moralitat que, malgrat tot, deixa el regust d'una pregunta sobre la consciència del nostre egoisme. Potser, al capdavall, nosaltres també som així, com aquest trio de gel (Carey Mulligan, Andrew Garfield, Keira Knightley) que coneix la seva data de caducitat, éssers asocials amb la mort programada. Fràgils, poc expressius, diligents amb la seva missió en vida. Potser, sense saber-ho, també anem com ells, obstinadament a la deriva. Per això històries així, aparentment tan llunyanes, poden explicar-nos de manera quirúrgica les raons de la nostra estupidesa.