Las brujas de Zugarramurdi

El cinema d’Álex de la Iglesia és en si mateix un compendi de virtuts desmesurades i de defectes arrauxats. La barreja d'aquestes dues pulsions és el que fa gran i també criticable tota la seva filmografia, perquè la bogeria, l'explosió i l'entrega límit no deixa mai ningú indiferent. Deutora d'un munt de referències, Las Brujas de Zugarramurdi és un homenatge sense concessions a una manera de viure el cinema, entès com a gran entreteniment irracional i presentat com un enorme pastitx ple d'aclucades d'ull a clàssics dels 80 (el nen emplomallat a l'estil Indiana Jones i El Temple Maleït o el món Goonie amb monstre captiu), ple també d'autoreferències (el revers d’El día de la bestia, l'escala de veïns de La Comunidad i, més que mai, amb la desbarrada defectuosa d’Acción Mutante) o una història que estableix un diàleg que l'emparenta amb pel·lícules com Abierto hasta al amanecer (Robert Rodríguez, 1995), amb la qual comparteix robatori inicial, fugida i casa d'acollida amb efectes sobrenaturals. I amb la qual també comparteix una segona part que no és a l'alçada d'una primera totalment fulgurant. Però que la boira no faci perdre de vista la grandesa: pocs cineastes hi ha a l'estat espanyol capaços d'arriscar tant (i tan bé) com ho fa De la Iglesia. Perquè el cinema és com la vida, sí, però pocs cineastes entenen que la seva figuració sempre ultrapassa qualsevol límit d'allò comprensible. Això fa indispensable una mirada com aquesta: que colpegi, que arrisqui i que sigui capaç de fer una mixtura digerible amb la cultura popular més tronada, el frikisme exacerbat, la passió pel cel·luloide i la història simbòlica d'una Espanya negra i supersticiosa.

Els invisibles de «Who is Dayani Cristal?»

És difícil trobar punts febles en un relat que explica una història tan cruel i commovedora com la de Who is Dayani Cristal? (Mark Silver, 2012). La trobada d'un cos sense nom al desert d'Arizona provoca l'assumpció terrible d'una realitat invisible, tan invisible com ho són els noms dels centenars d'immigrants il·legals que creuen la frontera per abraçar una vida millor. Però el documental que produeix Gael García Bernal, tot i ser un retrat carregat de bones intencions, es perd en una indulgència hagiogràfica partidària dels bons i dels dolents, atiada per una veu en off excessivament subratlladora i pesarosa. Com si el cos sense nom que porta tatuat l'enigmàtic Dayani Cristal esdevingui la vida d'un màrtir que sobrepassa judicis de valor objectius. De ben segur que la pel·lícula tindrà una acollida excel·lent. Però pensem en el procediment de l'engany fet dogma: que una realitat tràgica i denunciable no ens despisti en el propòsti de ser realment profunds, incisius i allunyats del pamflet populista del somni trencat dels bons homes.

Like father, like son | Premi del públic a Sant Sebastià

Hirokazu Kore-eda té el poder de la commoció. Ho demostra la contundència d’una filmografia que sempre és capaç d’atrapar-nos, ja sigui amb l’estremidora història de Nadie sabe (2004), amb la parabòlica festa d’aniversari d’Still Walking (2008) o amb el trasbals mesurat que provoca Kiseki (2011), totes elles amb la família com a neguit omnipresent. Sense moure’s d’aquest univers, i potser sense la frescor amb què va impregnar d’innovació la seva mirada, Like father, like son torna a furgar en els recòndits foscants de les relacions paternofilials. L’excusa és l’error que provoca l’intercanvi de dos nens a l’hospital on neixen, una revelació que farà trontollar tot el món que han intentat bastir les dues famílies, totalment contraposades. Sis anys després, amb la descoberta en viu, Kore-eda planteja a l’espectador el dilema de preguntar-se què és més important, si la genètica o l’educació, si els llaços afectius establerts a base d’una convivència o el pes de la sang que corre per les venes.

La Dune | Amb el silenci com a estigma

esprés de patir l'impacte emocional que provoca Like father, like son, d’Hirokazu Kore-eda, La Dune (Yossi Aviram, 2013) sembla un pàl·lid reflex del potent garbuix emocional que uneix els fils de les relacions paternofilials. Inconsistent i insubstancial, el debut d’Aviram no troba mai la manera de descabdellar una història que sembla prou suggerent com per subjectar l'espectador. Perduda en els límits de no tenir personalitat, La Dune navega entre la pulsió de l'original thriller que podria haver estat i el cinema contemplatiu que acaba contemplant-se massa sense dibuixar cap línia mestra on agafar-se. Que el misteri sigui previsible no n'és cap rèmora. Que el final quedi obert en el retop d'unes passes que no sabrem mai on van, sí. Volàtils com les dunes, aquestes passes marquen el record d'una pel·lícula que queda difuminada en uns plans bells i en una cadència ni prou lenta ni prou excitant. La Dune necessitava alçar la veu, però resta en un desert impossible, amb el silenci com a estigma.