Spotlight en deu raons

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

About time i les qüestions d'amor

“I’m the luckiest”. Ho canta Ben Folds i entens que cap altra cançó podria dir-se en l'instant que dura About Time. Explotant la narració episòdica un cop més, Richard Curtis ens demostra que sap com cal exposar la vida, i que sap com fer-ho d'una manera amable, propera i preciosa. Curtis, a més, també demostra que sap com jugar amb el material sensible sense fer-ne una exposició indecent, que és capaç d'emocionar-te mentre revius una història que res té a veure amb la teva, però que sí, que podria ser perfectament allò que has somiat i viscut tantes vegades, sense caure en el tòpic embafador de l'amor perfecte i etern. Espurnejant, intel·ligent i càlida, com si la màquina del temps sacsegés una tradició que traça un arc entre Groundhog day (1993), totes les pel·lícules de Hugh Grant i una manera d'entendre l'amor –i l'humor– genuïnament british. “I’m the luckiest”. Tornem-hi, mentre això ens confirma, repapats en la incomoditat d'una butaca masegada, que la virtut d'aquest pastitx de sentiments, nostàlgies i optimisme és un fragment d'allò que voldríem dir felicitat.

Midnight in Paris | La ciutat dels prodigis

Paris és una ciutat farcida d’uns mites que no cal enumerar. Però més enllà de les deïtats que han habitat, estimat i procreat en aquest bell racó de món, ens queda una imatge feta de carrers, espais, avingudes, llums i nits que ens agrada visitar una i una altra vegada, com les postals que il·lustren l’inici de la pel·lícula. Però, malgrat haver vist tantes i tantes vegades Paris, sempre s’arrossega la sensació que encara queda algun racó per veure i una raó per tornar-hi, tal com diu i torna a recrear el clixé turístic de postaleta. Una certesa com aquesta, tan superficial i falsament èpica, ha fet que la ciutat de la (poca) llum hagi captivat gent d’arreu, anònims, artistes, romàntics, enamorats i altres espècies en extinció, i no totes dignes de menció. Segurament per això mateix, per aquest grandíssim tòpic guanyat a pols (i amb un gran do propagandístic mig intangible, mig xovinista), Woody Allen es recrea en una faula sobre artistes, escriptors i inspiracions, situades en el millor -i més indeleblement reiteratiu- dels decorats possibles. Queda dit: Midnight in Paris no és l’obra mestra que espereu. Ja s’ha dit, i podem repetir-ho a l’uníson. No ho és. Ara bé, és una mostra contundent d’un cinema exquisit que es construeix des de la petitesa i des de l’honestedat, i és un exemple del cinema que es fonamenta en els preceptes bàsics de l’alienació intel·ligent. Entreteniment, viatge i modèstia, tres salconduits que ens fan sortir satisfets de la sala i que han provocat que haguem passat l’estona amb una estranya sensació de felicitat projectada en un bon protagonista (Owen Wilson) i una gran musa ennuvolada (Marion Cotillard). I s’agraeix.