Dos personatges, un escenari volàtil i la gravetat, les tres peces mestres d'una simfonia perfecta. Gravity es val d'això, i del galàctic talent d’Alfonso Cuarón,
per deixar l'espectador bocadabat amb una història de supervivència
hipnòtica, amb la bellesa d'un espai més realista que mai, més creïble i
minuciós que qualsevol epopeia marciana que hàgim pogut veure abans. Gravity va
directe al moll, espectacular i íntima, sense desmerèixer la pausa que
un ritme incessant necessita. Cuarón fa que cada peça encaixi faci
propicis uns terrenys tan complexos com els de l'espai exterior, el de
l'absència de diàlegs i el de la versemblança. I també té el mèrit de
fer que l'absència de gravetat es noti, i que es noti la por a ser
engolits pel buit mentre el món segueix girant, sense deixar que la
història mai no cagui a terra. En aquest sentit, Gravity provoca la mateixa sensació que provocava Children of men (2006),
com si tota la pel·lícula fos un llarg pla on els talls no es noten, on
el camí de l'aventura va lligat al retorn a una normalitat essencial.
Allà eren els fills, aquí el fet de tocar de peus a terra. En els dos
films, la constatació de ser petits, minúsculs. I si la pel·lícula que
protagonitza Clive Owen acabava amb un vaixell en direcció a la
salvació, entre la boira, a Gravity no podia ser d'altra manera, amb la mà tocant terra. La manera de tocar el fet incomprensible d'existir.
