Gravity | La perícia de no caure mai a terra

Dos personatges, un escenari volàtil i la gravetat, les tres peces mestres d'una simfonia perfecta. Gravity es val d'això, i del galàctic talent d’Alfonso Cuarón, per deixar l'espectador bocadabat amb una història de supervivència hipnòtica, amb la bellesa d'un espai més realista que mai, més creïble i minuciós que qualsevol epopeia marciana que hàgim pogut veure abans. Gravity va directe al moll, espectacular i íntima, sense desmerèixer la pausa que un ritme incessant necessita. Cuarón fa que cada peça encaixi faci propicis uns terrenys tan complexos com els de l'espai exterior, el de l'absència de diàlegs i el de la versemblança. I també té el mèrit de fer que l'absència de gravetat es noti, i que es noti la por a ser engolits pel buit mentre el món segueix girant, sense deixar que la història mai no cagui a terra. En aquest sentit, Gravity provoca la mateixa sensació que provocava Children of men (2006), com si tota la pel·lícula fos un llarg pla on els talls no es noten, on el camí de l'aventura va lligat al retorn a una normalitat essencial. Allà eren els fills, aquí el fet de tocar de peus a terra. En els dos films, la constatació de ser petits, minúsculs. I si la pel·lícula que protagonitza Clive Owen acabava amb un vaixell en direcció a la salvació, entre la boira, a Gravity no podia ser d'altra manera, amb la mà tocant terra. La manera de tocar el fet incomprensible d'existir.

The Ides of March | O com baixar al fang

Cuida't dels idus de març!, escrigué Shakespeare a l'obra Juli Cèsar. Però no hi havia res a fer, i la caiguda del Cèsar a mans del Senat va ser inexorable, puntual a una data que concentra en la seva simbologia algunes de les pitjors baixeses de la humanitat: la venjança, l’ànsia de poder, l’egoisme i, sobretot, la traïció. George Clooney, que és un dels més espavilats de la classe, aprofita les reminiscències shakespearianes per dotar de personalitat, ja d’entrada, la seva quarta pel·lícula com a director. I ho fa prou bé, perquè, a més, després de veure-la no sabem ben bé qui clava la punyalada i qui la rep. De principi a fi, The Ides of March mostra a la perfecció una dualitat incerta entre bons i dolents, entre traïdors i traïts, un món d'altes esferes polítiques que fa pudor i on el de menys és saber qui és el bo o el dolent. És per això que Clooney no fa una pel·lícula política en el sentit del contingut, sinó que planteja un thriller on la política és l’escenari, on la fragilitat existencial de tots els personatges és el motor que porta a la desfeta. El retrat, que mancarà de profunditat segons el parer dels assedegats d’un cinema d'idees, resulta una pel·lícula brillant en l’execució, amb un guió afinadíssim que entra com si res, amb uns actors excel·lents. Tots mereixen l’aplaudiment, però és Ryan Gosling qui carrega amb el pes de la història, amb una evolució finíssima que tanca el film en forma de cercle, amb un rostre que es desencaixa a mesura que avança, a mesura que “baixa al fang amb els elefants”. El convenciment, un cop acabada la pel·lícula, és clar: segueixin al tal Clooney. La seva carrera com a director promet estones de glòria i, a més, un ferm compromís amb una manera honesta d’entendre el món i el cinema.

The Descendants | Illes a la deriva

Mai abans havíem pensat amb tanta clarividència que sí, que a Hawai també hi viu gent, i que aquesta gent també poden ser com tu i com jo, amb vides trencades, amb presses i neguits, amb penes i alegries, amb camins que no van a parar allà on era previst. El paisatge idíl·lic que embolcalla la postal és, per obra i gràcia de la bona mà d’Alenxader Payne, un paisatge gloriosament real que navega entre illes a la deriva. També un escenari melancòlic que viu amb la seva solitud, allà, perdut, al mig del Pacífic. I res és com pensàvem. Tampoc la vida de l’apàtic Matt King, un George Clooney grandiós, i de les seves filles, papers que semblen fets a mida de Shailene Woodley i Amara Miller. El paisatge i la vida es fonen de manera magistral a través del talent de Payne, consagrat ja amb aquesta nova escenografia vital que és The Descendants (2011), una obra d’enorme maduresa, que sap glaçar, que sap explicar, que sap mostrar sense sobreexposar. Un relat que uneix la comèdia i el drama i que explica, per lluny que siguin els continents, les misèries reals d’una família com podria ser la nostra.