Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.