Prometheus | La impossible fugida de l'ombra

5 d’agost de 2012

La vida artística de Prometheus ja ho tenia magre des d'un bon començament, inflada per un rebombori artificial que no pot escapar de l'ombra d'un mite i de l'ombra d'un director que -temps enllà- va ser gegantí. Però Ridley Scott ha abandonat la gosadia de voler tenir un traç que transcendeixi el discurs narratiu per ser simplement un molt bon director. 

El procés viscut des de Blade Runner (1982) és un fenomen paranormal, com ho sembla, a aquestes alçades, que l'autor britànic hagi volgut reprendre l'univers que va començar a teixir a Alien (1979) amb un material artístic tan grotesc i tan grandiloqüent. Tot allò que aquella pel·lícula tenia de ritme en stand by, d'aire en tensió, de cruesa ambiental, de plans allargassats pels passadissos de l'USCSS Nostromo, de subtilesa, d'un monstre aterrador que no calia posar gairebé mai en primer pla, de misticisme, d'uns personatges intrigants i magnètics, aquesta nova adaptació ho té de pocatraça, d'indefinició en un guió pla, infantil i imprecís, i, sobretot, amb el vergonyós carregament moral d'unes ínfules de transcendentalitat barroera. 

Scott es perd en l'autocomplaença de saber-se bon rodador (plans inicials d'impacte, escenes d'acció mil·limetrades, un final trepidant, gràcia en l'aspecte visual), però pel camí ha perdut també la mà amb què sabia dirigir bons actors (amb l'excepció de Michael Fassbender, que salva el personatge, tots semblen gargots de si mateixos, incloent-hi una angoixada Noomi Rapace i una risiblement desaprofitada Charlize Theron), i ha perdut també aquella espurna divina que sabia concretar una gran ambició (que Prometheus té, sens dubte) en una cosa realment substancial, tal com va ser-ho, ja fa massa anys, Alien, la pel·lícula que no necessitava cap mena de preqüela.