La lluita viva d'El botón de nácar

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre. Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.

Room | L'atrocitat també pot ser meravellosa

Sense fer el soroll de les grans candidates a l'Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l'atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d'un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack) afegeixen la química necessària per mesurar la cruesa que commou, sense sobreedulcorament, mentre Lenny Abrahamson confirma allò que Frank va anunciar quan va col·locar un cap de porexpan a Michael Fassbender D'aquell enginy bizarre, que es va estrenar de puntetes el 2014, passem a la intensitat de La habitación, una història que transcendeix la paràbola. En Jack acaba de fer cinc anys, coneix el món a través d'un televisor malgirbat ple d'interferències i viu amb la seva mare en una habitació rònega d'on no en poden sortir. Ella porta set anys segrestada per un home que la viola sistemàticament, cada nit. Un home amb qui ha tingut un fill i que ja li resulta emocionalment innocu. En Jack, amagat a l'armari o pensant en la vida extraterrestre, és l'eclosió de la bondat feta puresa, la convicció que el món que voldríem tenir pot ser més autèntic que el que ens ha tocat viure.

Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.

 

Víctor García Tur: «No em preocupa tenir una trajectòria unitària»

Entrevista publicada a NacióDigital el 14.02.2016

 

La Virgínia té cura dels voltors. La Dafne és traductora i té una crisi sentimental. Els ocells comencen a tenir comportaments estranys, marxen o es suïciden. Aquest és el punt de partida de la darrera novel·la guanyadora del Premi Marian Vayreda, Els ocells (Empúries, 2016), el segon llibre que publica Víctor García Tur (Barcelona, 1981) després dels elogis rebuts per Twistanschauung (Premi Documenta 2008). En el seu cas, l'espera de set anys ha valgut molt la pena, perquè Els ocells reafirma un talent que empeny amb la força d'un ofici treballat a base de lectures, d'interessos i de devocions. Immersos del tot en una trama addictiva, ens preguntem què és Els ocells: una novel·la de misteri? Romàntica? Costumista? De ciència-ficció? La resposta és una lectura desacomplexada i fresca de cada gènere, fent que la novel·la ho sigui tot a la vegada, mentre els lectors ens deixem seduir per Humptey Dumpty, Peter Parker, Xesco Boix o un Cary Grant borratxo, submergits sense escapatòria en un paisatge on hi habiten subscriptors del Muy interesante, ornitòlegs de secà o caderneres que canten com Juanito Valderrama, entre moltes altres aparicions.

Natalia Tena: «A Joc de Trons m'agradaria ser reina i estar rodejada d'animals»

Tot nervi, Natalia Tena arriba a l'hora acordada rodejada de Sam Apley, d'Adam Burke i d’unes quantes maletes. Li pregunto com porta això de ser una icona i esclafeix a riure. Després d’haver-la vist emergir a l'univers màgic de Harry Potter com a Nymphadora Tonks, d’haver-se fet mundialment famosa gràcies a Joc de Trons, de triomfar com a actriu del cinema d’autor a 10.000 km, o de ser part de D’acord, el curtmetratge d’Alejandro Amenábar per la campanya estival d’Estrella Damm, ara arriba a l’Acústica de Figueres amb els Molotov Jukebox, el grup on és la veu cantant i on toca l'acordió. Ella, però, amb la seva pipa electrònica als llavis, inseparable de la conversa, se’n fa creus. “Vols dir que tot això està passant?”, sembla que digui, sense deixar de tocar de peus a terra i, alhora, de viure al seu món. Però ningú no pot negar que Natalia Tena és en procés d’esdevenir un símbol que mostra una manera de triomfar, de viure i de sentir les coses. Una icona, invisible per a molts, però que contagia vitalitat i que ens transporta a un món –a imatge dels gloriosos anys noranta– en què era possible ser una estrella sense deixar de viure als marges d’allò que ens imposa la realitat o els cànons de bellesa, sempre massa rígids.

Richard Ford: «La tragèdia i la comèdia són les dues cares de la mateixa moneda»

Entrevista publicada a NacióDigital el 15.01.2016 

Em comenta que viu en una ciutat petita, molt propera a una gran urbs. "Sempre estic atemorit pel trànsit! M'horroritza –diu–, només tenim un semàfor. S'imagina? un semàfor a tot el poble!", i esclafeix a riure mentre ho comenta, amb aquesta mirada franca i còmplice que ho sap omplir tot. De fet, és així com Richard Ford (Mississipí, 1944), als seus 71 anys molt ben portats, ha aconseguit entrar a l'imaginari literari dels darrers temps, gràcies a aquesta afabilitat que pot venir seguida d'un terratrèmol en forma d'ironia subtil i punxeguda. Pot ser que sigui això i el seu posat –estil Clint Eastwood i sempre a l'aguait de l'impossible– el que l'ha fet un autor referencial dels temps que corren. Acaba de publicar Francament, Frank (Empúries / Anagrama), la novel·la que reprèn la seva gran creació, Frank Bascombe, encetada amb la magistral El cronista d'esports. L'incombustible Frank torna a la càrrega amb una nova dosi de dards en forma de narració espurnejant, un llibre que és format per quatre històries independents escrites sota l'impacte que va provocar la devastació de l'Huracà Sandy. Un motiu més que suficient per rescatar en Frank Bascombe del lloc on es trobava, esperant el seu moment.

Cesc Gay: «No pots anar a un rodatge a experimentar»

Entrevista publicada a NacióDigital el 28.10.2015

 

Truman, la darrera pel·lícula de Cesc Gay (Barcelona, 1967), arriba a la cartellera aquest proper divendres, dia 30 d'octubre. Sòbria, emocionant i accessible, la història es centra en quatre dies de dos amics que fa uns quants anys que no es veuen, sempre acompanyats per Truman, el gos d'un d'ells. Protagonitzada per Javier Cámara i Ricardo Darín, el film és una obra colpidora, que transita de l'optimisme al trasbals, de la tristor a l'esperança sense perdre mai el nord, ni el pols, ni el to. En el punt de mira, temes que fan estremir i que donaran tema de conversa pels cinefòrums improvisats a l'exterior de la sala: com s'afronta una malaltia que comporta una mort inevitable, com combatre-la entre la immensitat de tractaments i teràpies existents, o la decisió de poder escollir el moment per acomiadar-se d'un mateix i dels grans companys que han estat part del viatge.

Donna Leon: «A les novel·les nòrdiques sembla que ningú estigui viu»

Entrevista publicada a NacióDigital el 07.02.2016

 

Donna Leon (Nova Jersey, 1942) recollia el Premi Pepe Carvalho 2016 aquest dijous, en plena celebració de la BCNegra. L'escriptora estatunidenca és tota una autoritat en la matèria, una autora respectada i estimada que, malgrat el seu origen, se sent còmoda que hagin etiquetat les seves novel·les dins de la "novel·la negra mediterrània", de la qual n'és un dels grans estendards. Després de més de trenta anys vivint a Venècia, el "gen" italià ha acabat escampant-se-li en una expressivitat molt agraïda, en la rialla franca i en la fina ironia. La cèlebre autora acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti, Les aigües de l'eterna joventut (Edicions 62), una novel·la on el comissari venecià ha de resoldre un cas sense mort. A diferència dels vint-i-quatre anteriors, la víctima és una dona que viu atrapada en la ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.

The revenant, una supervivència visceral

Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

Lucia Pietrelli: «La consciència de la mort és el que ens fa tocar de peus a terra»

Entrevista publicada a NacióDigital el 24.01.2016

Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) és una poeta, narradora i traductora italiana que escriu en català i resideix a Mallorca. Potser sigui aquesta mixtura de circumstàncies, unida a un talent excepcional, el que provoqui que la seva veu literària faci sonar la llengua catalana d'una manera que no sabíem, amb noves formes, textures i construccions que ja l'han convertit en una de les veus més singulars dels nous autors joves. D'obra intensa i reconeguda amb diversos guardons, als sis poemaris que ha publicat s'hi han de comptar tres novel·les, la darrera de les quals, Cadenes (Edicions 62), li ha valgut el Premi Joanot Martorell 2015, un dels més prestigiosos de la literatura del país.

Pascal Plisson: "No es pot arribar a l'objectiu marcat sense esforç"

Entrevista publicada a NacióDigital el 27.01.2016

El documentalista francès Pascal Plisson (París, 1959) estrena nou film després del gran èxit aconseguit Camino a la escuela (Sur le chemin de l'école, 2013), César al millor documental de 2015 i un dels documentals més vistos, comentats i commovedors dels darrers anys. De nou amb protagonistes en trànsit a l'edat adulta, El gran dia (Le grand jour, 2014) es centra en la vida de quatre joves que viuen en punts molt allunyats del planeta, però els quatre amb un objectiu a complir. Nidhi (15 anys, Índia) vol ser enginyera, Deegii (11 anys, Mongòlia) vol convertir-se en contorsionista professional, Tom (19 anys, Uganda) vol ser guarda forestal i Albert (11 anys, Cuba) vol ser un gran boxejador. Personatges brillants en un context desolador que sota l'objectiu de Plisson semblen viure un procés d'hagiografia amb sobredosi d'efectes edulcorants.