Wonder Woman no té cap mena d'importància, però certifica algunes coses. Que s'ha acabat, per fi, l'estigma que diu que DC no pot fer pel·lícules allunyades de la megalomania de pell aspra i designis obscurs. Que s'ha acabat la cançó que diu –i no sense raó– que DC és una factoria d'herois superpomposos, superencantats de tenir problemes molt supertranscendents, de ser part d'una teranyina d'odis i absència d'esperances que configura un món abocat al desesper, el fracàs i la traïció. També, que una dona pot ser un gran heroi de carcassa autèntica –i no impostada–, sense les ínfules morals de l'arquetipus masculinitzat a base d'una càrrega de testosterona i d'una tradició gens adient als temps que corren; i que una directora, Patty Jenkisn, pot dirigir un film com aquest i fer-ho lluny de l'aroma del refregit habitual. Wonder Woman és pura diversió, a mig camí d'una aberració pulp –quin deliri a l'estil Flash Gordon la part de l'illa– i de la trama carregosa –la història d'amor entre Steve i Diana no arrenca mai, i mai és emotivament creïble–. Però, sense tenir cap importància, Wonder Woman és el film més agraït de DC des del Cavaller Obscur. Amb una història que guanya al camp de batalla, amb grans escenes on veiem els porus i la cruesa de la guerra, amb una narrativitat que no s'entrebanca i que compta amb el gran carisma de la meravellosa contundència de Gael Gadot.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elena Anaya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elena Anaya. Mostrar tots els missatges
La piel que habito | Existeixo, estranyament
7 de setembre del 2011
Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit i modelat amb mà de cirurgià, gèlid com la mirada d’un director que s’estima massa a ell mateix i al cinema, i que farceix cada bocí d’ànima de la seva filmografia d’un delirant homenatge al cinema i al seu cinema. I sí, tot plegat funciona com l’híbrid malaltís que és. Barreja d’estranyament -gairebé rus- que furga en el melodrama més bizarre, i una feixuga pàtina d’estètica mecànica que crea una distància insalvable per a molts espectadors. Però el gir de guió de La piel que habito, mastegat amb lentitud, és el fibló que connecta la memòria del visionat amb moments tan irreprensibles, per exemple, com el gir d’Hable con ella (2002). És aquí, en braços de l’obscuritat, on Almodóvar també sap fer xavacaneries, encara que ja no riguem si no és de vergonya, potser aliena. Grandeses d’un talent que sap alterar, regirar i deambular per una fina línia que balla entre el dramatisme i la comicitat. Voilà! En mans d’algú altre que no fos l’ínclit director que s’estima, aquesta escudella de passió, bestiesa, bestialitat i xaroneria formal no tindria cap mena de sentit i seria, en el millor dels casos, abominable. Però resulta ser una pel·lícula ridículament sublim. Com poques. Tot un clàssic, per bé i per mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

