Unkown | Frenètica, mimètica, etc.

Unkown (Sin identidad, Jaume Collet-Serra, 2011) és això: artefacte visual i narratiu de factura pulcra i minuciosa, amb aroma i forma de Hitchcock i amb un encís gairebé mimètic de la també turística Frantic de Roman Polanski que, al seu torn, també magrejava Hitchcock i en feia un exercici de calc poc dissimulat. Però més enllà de mites, còpies, herències i mestratges -saber imitar també és un mèrit-, Unknown és un thriller executat amb correcció. Una primera hora de tensió latent, amb la dosi necessària de ritme, persecucions, explosions, accidents, intriga, dubtes, preguntes, i embolica que fa fort. Aleshores, l’invent sembla destinat a la deriva total. Però no. Aguanta les turbulències, les inversemblances i, a més, distreu. Bingo! Una bona mà en la direcció fa que un guió que va en caiguda lliure des de la meitat del muntatge (per previsible, per vist i per uns constants -i risibles- girs de fireta) no naufragui. Això deu ser allò de "tenir ofici". I que, en una indústria com la de Hollywood, l’ofici el tingui una persona que s’anomena Jaume Collet-Serra, doncs, amb franquesa, fa una certa patxoca.

Catfish | Realitat o ficció en el deliri modern

Facebook. Heus ací el mantra. Aquesta xarxa de parers entrelligats, aquest embús de cap solució, aquest embat de retalls de poca substància. La xarxa social ja ha esdevingut la postal irreductible d’un món que ha canviat mentre fèiem un badall. Catfish (Henry Joost, Ariel Schulman, 2010) és un bon document d’aquesta gran broma. Després de passar per Sundance i ser-ne una de les sensacions -i controvèrsies-, el documental aconsegueix construir una narració força intel·ligent, mesurada i ben planificada. I aconsegueix entaforar-nos un gir que, malgrat els riscos, és posat sense calçador i resolt amb ofici i perícia. Ens quedarà el dubte de saber l’entrellat de tot plegat: ficció o no?. Heus ací la qüestió. I això és el gran encert de la funció. De fet, a qui li importa?

Midnight in Paris | La ciutat dels prodigis

Paris és una ciutat farcida d’uns mites que no cal enumerar. Però més enllà de les deïtats que han habitat, estimat i procreat en aquest bell racó de món, ens queda una imatge feta de carrers, espais, avingudes, llums i nits que ens agrada visitar una i una altra vegada, com les postals que il·lustren l’inici de la pel·lícula. Però, malgrat haver vist tantes i tantes vegades Paris, sempre s’arrossega la sensació que encara queda algun racó per veure i una raó per tornar-hi, tal com diu i torna a recrear el clixé turístic de postaleta. Una certesa com aquesta, tan superficial i falsament èpica, ha fet que la ciutat de la (poca) llum hagi captivat gent d’arreu, anònims, artistes, romàntics, enamorats i altres espècies en extinció, i no totes dignes de menció. Segurament per això mateix, per aquest grandíssim tòpic guanyat a pols (i amb un gran do propagandístic mig intangible, mig xovinista), Woody Allen es recrea en una faula sobre artistes, escriptors i inspiracions, situades en el millor -i més indeleblement reiteratiu- dels decorats possibles. Queda dit: Midnight in Paris no és l’obra mestra que espereu. Ja s’ha dit, i podem repetir-ho a l’uníson. No ho és. Ara bé, és una mostra contundent d’un cinema exquisit que es construeix des de la petitesa i des de l’honestedat, i és un exemple del cinema que es fonamenta en els preceptes bàsics de l’alienació intel·ligent. Entreteniment, viatge i modèstia, tres salconduits que ens fan sortir satisfets de la sala i que han provocat que haguem passat l’estona amb una estranya sensació de felicitat projectada en un bon protagonista (Owen Wilson) i una gran musa ennuvolada (Marion Cotillard). I s’agraeix.

Jordi Nopca i Max Besora

Versos Lliures 2011 #4. El quart recital dels Versos Lliures va ser, alhora, sec i tendre. Va raspar i va eixugar. I tanmateix, va ser tot la mateixa cosa. A l’escenari, dos narradors personalíssims, intransferibles i amb una obra que ha d’esclatar, en un futur no gaire llunyà, de la mà de la Cicuta. Dos veus en un escenari, sense actitud incendiària, però amb un contingut de guspira immediata. En cap cas la rialla, sempre el somriure. L’hora que va durar el mostrari de poemes i situacions de Jordi Nopca i Max Besora va ser un divertimento fresc i contundent, malgrat que el gest no volgués mostrar-ho. Dos poetes agradables en la proximitat i tallants en el discurs, que van entretenir i agradar un públic que ja les ha vist de tots colors i que, malgrat tot, encara es deixa sorprendre. Max Besora va esbombar els mots amb vehemència, i va declamar, amb estil inapel·lable, uns relats on els protagonistes semblaven víctimes i també botxins d’una autodestrucció massa real, sense deixar de ser proper, immens i senzill. Jordi Nopca va afilar les urpes i va disseccionar realitats -del tot aprehensibles- que sortien del pap vestides amb una aparent ingenuïtat. Engany i més engany. Paraules ben dites i ben posades. Motiu de celebració aquesta edició 2011 dels Versos Lliures. Cada dia n’hi ha proves.

Jaume C. Pons Alorda i Tomàs Arias

Versos Lliures 2011 #3. Hi ha recitals que generen complicitats i ambients difícils de repetir i de descriure. N’hi ha pocs, però, que a més de fer-ho, també aconsegueixin una comunió gairebé extrema amb públic, local, ambient, emotivitat, bossa del lacrimal, estómac, goig i feridura. I així fou. El tercer recital d’aquesta edició dels Versos Lliures va ser una constatació que tot això és possible i que, a més, pot esdevenir un vespre qualsevol. L’escenari, reservat en exclusiva, tal com ja va passar l’any passat, per a dos autors de Labreu edicions, va comptar amb la presència de dues bèsties poètiques. En primer lloc, un vell conegut, ja tot un sospitós habitual, Jaume C. Pons Alorda: tercera ocasió en què s’esgargamella en públic al cicle i únic poeta que ha estat en totes les edicions anteriors (tot un rècordman). En segon lloc, Tomàs Arias: primera vegada que venia, i no pas l’última, de ben segur. El recital va ser un mostrari contundent de saviesa, bestiesa, bestialitat, concisió, exuberància, comunicació, joc, amor al fet i amor al giny. Pons i Arias, Arias i Pons, un aiguabarreig amb arestes i conjuncions en èxtasi. Els assistents, figurants vestits d’atònites calaveres que somreien, aplaudien, resplendien i es deixaven entabanar per l’aire hamelínic de dues de les veus més apassionades i interessants del panorama català actual. Un goig que certifica l’aposta de qualitat de cada jornada de recital d’aquests VS’11. Ah! En tercer lloc, i allà, al fons, gairebé amagada, l’Ester Andorrà. Editora i deessa, fragment d’ànima i un molt de mans de Labreu Edicions, l’editorial que ja ha guanyat un espai, totalment merescut i suat, entre les glòries de la història d’aquesta vella, malparlada i de vegades també apassionant, literatura catalana. Gràcies per ser-hi!

Carta blanca | El desartefacte de la desafecció

Deu anys enrere hagués tractat d’imbècil i pseudointel·lectual fatxenda a qui em digués que una pel·lícula dels germans Farrelly podria ser avorrida, àtona i conservadora. Hagués proferit un gran impossible en forma d'exabrupte. Però el temps desacredita les pròpies certeses i treu raons de manera insubornable i molt lamentable. Qui ens hauria dit que passaria això: que ni la grolleria seria trencadora, ni els acudits oportuns de la manera com solien ser-ho en aquella irreverent inoportunitat tan agraïda. Ho remata una trama sense cap mena de tuf de vida intel·ligent. Res ni ningú, ni tan sols Owen Wilson, justifica un argument de final tan carrincló, conservador i poc agosarat com el d’aquesta història que, en altres temps, i en les mateixes mans, hagués estat un artefacte de provocació insolent i insuportable.