La Dune | Amb el silenci com a estigma

esprés de patir l'impacte emocional que provoca Like father, like son, d’Hirokazu Kore-eda, La Dune (Yossi Aviram, 2013) sembla un pàl·lid reflex del potent garbuix emocional que uneix els fils de les relacions paternofilials. Inconsistent i insubstancial, el debut d’Aviram no troba mai la manera de descabdellar una història que sembla prou suggerent com per subjectar l'espectador. Perduda en els límits de no tenir personalitat, La Dune navega entre la pulsió de l'original thriller que podria haver estat i el cinema contemplatiu que acaba contemplant-se massa sense dibuixar cap línia mestra on agafar-se. Que el misteri sigui previsible no n'és cap rèmora. Que el final quedi obert en el retop d'unes passes que no sabrem mai on van, sí. Volàtils com les dunes, aquestes passes marquen el record d'una pel·lícula que queda difuminada en uns plans bells i en una cadència ni prou lenta ni prou excitant. La Dune necessitava alçar la veu, però resta en un desert impossible, amb el silenci com a estigma. 

Quartet | Benvolgut vell cinema sense pretensions

El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d'èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman, director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a cantants d'òpera i músics retirats. Potser Quartet juga cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d'aquesta associació entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust d'optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més, ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de passar-s'ho bé.

Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos

El cinema oriental ens ha acostumat a deliris fascinants que, a priori, eren de difícil digestió i catalogació. Però, malgrat les evidents fissures i distàncies, i potser gràcies a l’estranyament que provoca, ens hem apoderat de la mirada de directors com Takashi Miike, Takeshi Kitano o l'ambivalent Zhang Yimou. Potser ell n'és l'exemple més clarificador i prominent. Des de meravelles intimistes fins a deliris que provoquen vertigen, Yimou ens ha acostumat a una manera molt personal de colpejar-nos a través de pictogrames d'una intensitat èpica fascinant, però també ha estat de fer-nos remoure amb emocions prou singulars. Com una dansa volàtil, les dues ànimes bateguen al llarg d'una filmografia on destaquen pel·lícules de genial perforació lírica com ara El camino a casa (1999) i objectes de coreografies megalòmanes i impossibles com Hero (2002) o La maldición de la flor dorada (2006).

Jordi Pagès: «M'agrada el que surt fora dels marges»

Pintor, actor de la troupe de l'Albert Serra, lector, observador, inquiet. Jordi Pagès no té aturador. De projecte en projecte, de l’espurna poètica a la creació d'imatges molt suggerents, confessa que, per sort, no té temps de parar, i que pateix "una borratxera d’exposicions", tal com demostra que, gairebé sense proposar-s’ho, tingui projectes lligats fins a l'any 2015. Tots ells, però, amb el batec comú d'un diàleg apassionat amb els versos i amb els poetes. "Vaig començar a teixir el fil de la meva obra amb la poesia amb Le Hasard de Mallarmé, fa uns anys. Em va interessar molt pels cal·ligrames i, sobretot, perquè va trencar un munt de convencions a la seva època". A partir d’aquí, fruit de la inspiració que li van provocar els versos el gran autor francès, Jordi Pagès comença una estreta i fructífera relació creativa amb la poesia.

Link: Jordi Pagès: «M'agrada el que surt fora dels marges»

Afamats, dietari de poesia visceral

Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.

“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.

Link: Afamats, el dietari de poesia visceral d’Ester Andorrà

The Purge | Una distopia menor

Sense pretensions i sense cops d'efecte realment vàlids, The Purge fonamenta la seva promocionada proposta de cine de baix presuspost a través de dos actors solvents —un anodí Ethan Hawke i una revaloritzada Lena Heady— i, sobretot, a través d'una molt bona premissa que agafa la distopia com a coixí escènic per tal d'explicar una història més (bla, bla) sobre els límits de la violència (ja sabeu: un toll de preguntes que us faran reflexionar sobremanera sobre la moralitat dels temps moderns: On podem arribar en una nit de festa sanguinolenta? Què val i què no? Podem celebrar la mort? Què és amoral i què no ho és? Podem desitjar la mort al veí? etc.). A partir d'aquí, el millor són els 85 minuts de metratge (podrien ser menys, però amb això ja fem), resseguits amb traç gruixut (però almenys, això sí, sense dilacions), sostinguts en una tensió gens angoixant, amb una acció de moviments obvis i amb un fil argumental que no sap on són els maleïts interruptors que arreglin d'una vegada l'apagada general de llums. Com si, a més, en plena obscuritat, la pretesa manca d'ambició ensopegués amb una moralitat artificiosa i totalment buida de preguntes transcendents.