Sílvie Rothkovic: «No tinc vida d'escriptora»

"A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”, deia Joan Miquel Oliver. I d’aquesta veritat en surten, com fiblades de gebre, els versos del darrer llibre de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Des de Rússia, poemes que sobreviuen al fred àrtic i un enfilall precís d’anotacions que commocionen des de la desaparició, des del fred infranquejable, des de la imatge que batega, des de la fotografia que el dietari fa del temps viscut. Concís, obert i gèlid («un lloc on sempre / plou mancat d’esdeveniments anteriors»), la ciutat de Tobolsk de Pianos i Túnels (Labreu Edicions, 2013) és un refugi epifànic, una llar protectora, l’artefacte que cus les vides de Sílvie —la poeta d’inspiració ruso-pictòrica— i de Sílvia —la professora, músic i amant de l’art del segle XX. Aquest, que és el tercer llibre que publica, s’afegeix a Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i al seu blog i torna a evidenciar coses que no tots els escriptors tenen: una manera d’abraçar, un lloc propi on caminar, un retop singular i intransferible. Un món.

The Hangover Part III | Adéu, fórmula?

Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts són l'èxit d'un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc, malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el cliché i a allargassar una fórmula que funcionava, amb gràcia, és clar. I sí, aquest en deu ser l'èxit: la gràcia i la vivesa de la maleïda fórmula: un llenguatge propi, uns referents metacinèfils, un to de farsa, una acceleració, una mirada gens complaent i, sobretot, una estructura. Una marca de la casa i un fart de riure que la tercera part abandona miserablement. El guió, ple de llacunes galàctiques, ofereix tres gags acceptables que ja heu vist abans i que ens diuen que no paga la pena empassar-se una tercera part que abandona l'essència de les dues primeres perversions —argh!—, que intenta tancar el cercle —oh!— amb Las Vegas i que intenta ser seriosa —oh, déu meu! No!— i lacrimògena. Un horror. Un error del sistema. Una bufetada a l'esperit que gairebé havia convertit Todd Phillips en un mite irreverent de l'humor dels nous temps. Avorrida, previsible, lànguida, ressacosa de debò. Gens inspirada, gens boja. Gens cinèfila. Gens metareferencial, ni ganes que ho sigui.

Daniel Johnston, desig de Nadal en ple mes de maig

La ventruda figura de culte de Daniel Jonhston trepitja l'escenari de l'Auditori Rockdelux sense evidenciar que això que esdevindrà en breus segons —sí, això màgic que fa que hi hagi unes 3.000 persones expectants, ansioses— és un concert. Al costat del micro, una tauleta amb un repertori generós d'aigües i llaunes de Coca-cola. El mite —reviscolat gràcies al magnífic documental que és The Devil and Daniel Johnston (2005)— enceta el seu repertori amb l'acompanyament extremadament sapastre d'una banda de formació clàssica: guitarra, baix i bateria. Fascinant i terrible a parts iguals. Ell, el mite incomplet, canta —crida, esgaripa, prega— encorbat, abocat a un micròfon que esprem amb mà espasmòdica. Tremolors, varietats desafinades, samarreta de Superman i paupèrrims arranjaments sembla que vulguin deslluir el gran esdeveniment. Però no. Això és molt més que aquesta aparença esbiaixada de ‘rock d'aficionats’ amb cantant que canta com si fos el protagonista d'una pel·lícula d’Harmony Korine. Això és una missa. És l'escàpol que esquiva la vergonya aliena per edificar una genialitat. És un deixar-se fer i obrir-se sense cap mena de pudor. I és agrair-ho, saber-se viu i aguantar el turment de cada preciosa veritat que és dita en totes les melodies. I així acabar, amb True Love Will Find You In the End, fins el final, amb un desig de Nadal en ple mes de maig a Barcelona.

Kirmen Uribe | El compromís de voler un món millor

La segona novel·la de Kirmen Uribe, El que mou el món (Ed. 62 i Seix Barral, 2013), conté una part del cor de Granollers. La història es basa en la vida de Robert Mussche, periodista flamenc que acull una de les nenes de la guerra que van sortir del port de Bilbao l’any 1937, i que després va viure en primera persona el bombardeig de la capital del Vallès Oriental quan s’allotjava a la Fonda Europa. El dolor, la pèrdua i la justícia bateguen en el llibre de l’escriptor basc, Premio Nacional de Narrativa 2009 per la novel·la Bilbao-New York-Bilbao, tal com també bateguen uns personatges que lluiten pel compromís d’un món que imaginen —i desitgen— molt millor.

Link: Kirmen Uribe: «Robert Mussche exemplifica el compromís de voler un món millor»

Carmen Mussche, tancar el cercle

"Per mi és un miracle ser ara a Granollers", diu Carmen Mussche mentre no perd el seu posat serè, ni l'afabilitat que la rodeja, ni l'equilibri de cadascuna de les seves paraules. Fa 75 anys que el seu pare era aquí mateix, a la Fonda Europa, al mateix lloc on ara és ella. A Granollers. "Un miracle", repeteix. És dijous 30 de maig de 2013, són gairebé les dotze de la nit. Fa 75 anys, després d'haver sopat, tal com ha sopat ara la Carmen, el seu pare es va despertar alertat per un gran terrabastall, pel xiulet de les bombes i pels crits de molta gent. L'horror del bombardeig vist en primera persona pels ulls inquiets del periodista i intel·lectual flamenc Robert Mussche.

Link de l'article publicat el 2 de juny de 2013 

The act of killing | La digestió obscena de la mort

L’exigència que reclama The Act of Killing és alta. No permet concessions, ni treves. Joshua Oppenheimer ofereix una història esplèndidament relatada sobre els vencedors del cop d’estat de 1965 a Indonesia: gàngsters, guerrillers fora de la llei i sicaris sense escrúpols que van apoderar-se del país i d’una moralitat perversa. Que ho van fer sense manies i amb el convenciment de la raó més macabra. Des de l’inici, i en un primer cop baix, els protagonistes d’aquella matança no dubten a ser els actors principals d’una pel·lícula que ho expliqui de manera delirant.