Looper | La paradoxa emocional

La paradoxa temporal com a conflicte emocional. De seguida, Terry Gilliam i 12 Monos, James Cameron i Terminator, Christopher Nolan i Inception, per dir-ne tres de fàcilment identificables i amb les quals s'ha volgut emparentar el film. Situem-nos en un futur immediat, any 2072. Els assassinats són prohibits i la màfia de l'estraperlo de vides envia els objectius a liquidar -via viatge temporal- cap a l'any 2042, on un grupuscle de Loopers s'encarrega del tir, net. Conflicte a punt. Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un d'aquests loopers, drogoaddicte i diletant. Un paio que queda aterrat quan arriba el moment en què s'ha de matar a ell mateix (Bruce Willis). El resultat, una pel·lícula amb nervi, amb groove, la tercera al currículum d'un precís Rian Johnson. La consigna és clara des del principi, amb una voluntat evident a l'actualització del noir clàssic, amb una història que porta al límit el xoc d'emocions dins unes regles de joc sense escapatòria. Bona, sí. Johnson no erra el tret. Tampoc ho fa un Joseph Gordon-Levitt que sap què trepitja i què fa, com demostra sobradament amb una trajectòria d'allò més intel·ligent. Sense cap mena de dubte, una petita joia de la ciència-ficció distòpica. Però, a més, esquitxada amb aquell punt extra que traspassa la mera exposició per posar-nos al mig del dilema moral.

Moonrise kingdom | La lucidesa d'una idea romàntica

Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d'aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l'enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l'adolescència, de les primeres vegades, dels primers desastres. Poques vegades, però, l'intent és un tornassol així de generós, tan màgic i tan íntim com per mostrar-nos la desgràcia de l'aïllament i, alhora, la pulsió del primer petó. Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012) és la lucidesa d'una idea romàntica explicada amb una melodia de Françoise Hardy i amb la contundència de la infantesa que vol esclafar els impediments del sentit comú. L'espurna i el llampec del llit efímer, l'abraçada desitjada, la galta amb gust de mar. Wes Anderson batega als ulls de de Kara Hayward (la visionària Suzy), que observa la vida a través d'uns prismàtics. Batega també a la cua de castor de Jared Gilman (un orfe solitari anomenat Sam). La mixtura poètica de la voluntat d'aquests dos protagonistes mostra la delicadesa d'un univers singular, exposat en una fuga romàntica que va molt més enllà d'un pretensiós amour fou, perquè els dos fugitius no són conscients de la vanitat de voler estimar i de sentir-se estimats. Moonrise Kingdom és el gest d'una faula nostàlgica feta delícia visual, una aventura real i desaforada que també explica les misèries d'una comunitat que viu isolada, una magistral colla encapçalada per Bruce Willis i Bill Murray, amb Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel. És així la faula dels anys de les descobertes, com el viatge d'explicar històries a la manera que Suzy llegeix llibres. D'Academia Rushmore (1998) a Fantastic Mr. Fox (2009), passant per The Royal Tenenbaums (2001), The Darjeeling Limited (2007) o Life Aquatic (2004). Tot és aquí, la delícia i l'espurna, el triomf de la mirada. L'amor que sobreviu i mai s'oblida que va ser, algun dia, gairebé tan real com la imaginació.

The expendables II | Gimnàs, desordre i anabolitzants

The expendables 2 és una meravella de la paròdia que resulta absolutament fascinant perquè no vol ser, de cap manera, una paròdia. Sylvester Satallone exerceix d'heroi i de cicerone, i ho fa com abans. Literalment. Acció pura, dura i anabolitzant de l'antiga escola en una pel·lícula que és carnassa de videoclub dels 80 i que té tots (tots!) els tics que van fer popular un gènere farcit de rostres operats (operats ja als 80, i avui massacrats pel bòtox), de músculs plens d'esteroides i d'una transcendentalitat baratíssima. Tot allò que amb ulls d'adolescent era fascinant abans que el mur caiés esmicolat, tot allò que vam despreciar als feliços noranta, i tot allò que ara, en plena època post-2001, recuperem com a mannà d'un temps feliç. Bravo, Stallone. Bravo per l'estona, per la paròdia insensata, per un Schwarzenegger hilarant i sobrat, per un Bruce Willis de llengua bífida i xulesca, per un Van Damme que il·lumina l'absurditat de la pantalla, per un Dolph Lundgren que no ens fa por i sí molt de riure. Bravo, sobretot, per l'aparició estel·lar d'un Chuck Norris tocat pels déus de l'infern de Texas. Gràcies per fer-nos creure que les desgràcies d'una vida de gimnàs, desordre i anabolitzants encara ens pot fascinar.