Ni comèdia, ni drama. Reality (Matteo Garrone, 2012) és
la crosta d'un conjunt de vides que graviten al voltant de Luciano, un
napolità que viu engolit pel revers de la seva pròpia realitat no
viscuda. Matteo Garrone retrata sense
condescendència la brutor i la llum de Nàpols (o de qualsevol altre
poble de la Itàlia que no surt a la postal) i carrega d'una aspra
candidesa el personatge que interpreta Aniello Arena.
El fet és eixordador: de tant irreal que resulta, sembla totalment
verídic, perquè el traç gruixut de les misèries humanes d'aquests temps
que corren no poden dissimular la trencadissa. El paisatge és definitiu,
una societat alienada que alimenta de manera grotesca els seus somnis
d'escapatòria. Garrone construeix un
artefacte carregat de poder, posa les cartes sense marcar-les, l'encerta
amb el to, tria bé un punt de vista no intervencionista. Però falla en
el ritme, tot i que l'aposta assumeix la valentia de reescriure els
fonaments d'un neorealisme que avui ha de conviure amb el règim
totalitari de la brossa espiritual.
