Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort. (més)

Link: Burying the ex: Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

L’amor fou i la temible realitat de la ment

Una de les pel·lícules més aclamades de la 47ena edició del festival de Sitges ha estat el darrer treball del director belga Fabrice du Welz, Alleluia, l'inquietant i poderós retrat d’una parella que viu la bogeria de l’amor, arribant al límit d'un estremidor amor fou. Gloria (Lola Dueñas) s’enamora de Michel (Laurent Lucas), que viu de robar les dones a qui sedueix. A partir d’aquí, la història posa en evidència les misèries de la possessió i de la violència més irracional. Crònica sobre els racons més foscos de l’amor i la parella, la pel·lícula ha entusiasmat un públic inquiet i àvid de bones històries, que en valora l'atreviment de no fer concessions a la bona moral, a banda de reconèixer de manera efusiva el talent de Welz. Una història real adaptada amb anterioritat a Honeymoon killers (1970) i Lonely hearts (2006), però revisitada ara a partir d'un costumisme claustrofòbic i generosament tens.

Tot allò que fan els vampirs

What we do in the shadows (Jermaine Clement, Taika Waititi) és la crònica de la vida de quatre vampirs que comparteixen pis en un petit poble de Nova Zelanda. Presentat com un fals documental, la història s'aprofita d'un guió que sona fresc i ofereix espurnes agraïdes del bon humor que prové del talent de Flight of the Conchords. Sense arribar a l'excel·lència de les històries que sol cantar el duet creatiu, la pel·lícula mostra un altre tipus de realitat gens real, però que fascina i enganxa, i que permet conèixer les “misèries” d’una colla de vampirs peculiars que també s’enamoren, discuteixen (especialment amb homes llop), tenen gana i deixen una pila de plats bruts a la pica. Sense inventar res, però oferint un esclat d’alegria per un festival de Sitges 2014 que s'ha divertit bussejant en les diverses possibilitats de les “altres realitats”.

Réalité | Els filtres i les realitats de Dupieux

Quentin Dupieux signa a Réalité un deliri que investiga les múltiples possibilitats de la narrativitat a través d’un joc constant amb la dimensió de la realitat. Què és cert i què no? Què és somni i què en delimita la seva frontera amb la vida? Boja i marciana, en el fons conté més dosis d’arrelament a la vida “real” que la majoria de les pel·lícules que arriben a la cartellera cada cap de setmana. Sorgida d’un veritable –i constant– replantejament d’allò viscut, Dupieux construeix un somni lúcid a partir d’uns personatges carismàtics (un taxidermista, una nena que troba una cinta de VHS a les vísceres d’un porc senglar, un noi que treballa disfressat i té èczemes, professors transvestits, un director a la recerca del millor crit o un productor obsessiu) i també a partir d'una passió pel relat. Dupieux acaba sent un autor que resol l’equació en favor de la imaginació i que planteja el desconcert a través de la reflexió sobre el cinema dins del cinema mateix. 

L'altra frontera: Orwell i la llibertat reduïda

L’opera prima d'André Cruz Shiraiwa, L'altra frontera, ens explica la història entre una mare i un fill que, per tal de sobreviure i tirar endavant, hauran de veure’s immersos “en una gimcana absurda” i “fer frivolitats per guanyar-se una mica l'estima de la gent que els mira”, tal com explica el propi director. Inicialment, el film sembla que agafi el camí que va obrir The Road (John  Hillcoat, 2009), però la fugida que fan Hannah (Ariadna Gil) i el seu fill León (Biel Montoro) de seguida abandona aquesta opció quan entra a Terra de Ningú. El campament de refugiats es convertirà en alguna cosa més que una escapatòria desitjada, i l’espectador haurà de replantejar-se algunes coses de la seva pròpia realitat, inquietantment propera, plena d’egoismes i convertida en una constant exposició que busca el show bussiness. Amb referents com Black Mirror la història queda, però, a mig camí i el guió no permet que la crítica arribi a fer el mal que podria, esdevenint un film previsible, de queixalada estèril i amb una història que resta totalment esbiaixada degut a la manca de recursos per fer-la lluir.

Jim Mickle i el millor repertori dels 80

Inicialment plantejada a través del motiu de la venjança, Cold in July fa viatjar l'espectador per un ball d’emocions fílmiques que passen per la clàssica road movie de cotxes llampants i colors saturats, pels paisatges més violents del sud, pel gore més desaforat i també pels barrets de cow-boy, fins arribar a convertir-se en una mena de comèdia propera al desvergonyiment. Basada en la novel·la homònima de Joe R. Lansdale, la història ens mostra el modèlic Richard enfrontant-se a un fet que estroncarà la seva vida: fet un sac de nervis, no dubta en disparar un home que irromp a casa seva en plena nit. 

Link: Cold in july: Jim Mickle i el millor repertori dels 80