Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

The imitation game | Geni sense enigma

Alan Turing (1912-1954) és un personatge d'una complexitat fascinant. Creador de la protocomputadora, explorador dels límits de la intel·ligència artificial, teòric de la informàtica i del criptoanàlisi i, sobretot, paradigma del geni turmentat en un món on no hi havia espai per a la seva adaptació. Justament per això The imitation game, aquest biopic de manufactura impecable, no fa justícia al seu llegat, on la victòria contra el feixisme va portar, ad hoc, una època de pau controlada i de governs de mà retrògrada. Lluny de l’Enigma de Robert Harris, Morten Tyldum només intenta desxifrar l'enigma de la guerra –i l'aventura del límit del cervell humà– i desisteix de mostrar l'autèntic enigma, el de com poder esquivar la repressió implacable del poder. En aquest trencaclosques que hagués pogut ser una pel·lícula fascinant, Tyldum prefereix l'entramatge acadèmic en comptes de deixar-se abduir pel poder compositiu de Pi (Pi, fe en el caos, Darren Aronofsky, 1998), allò que hagués pogut ser un acostament plausible al cervell de Turing. Per damunt de tot això, però, la figura de Benedict Cumberbatch sap escorxar el geni compulsiu i angoixat del matemàtic anglès, i li afegeix els tics i clarosbcurs necessaris per elevar un resultat final que es recrea en una pulcritud refulgent i innecessària.

Nightcrawler | L'aguait del depredador

L'estimulant debut de Dan Gilroy rere la càmera té el nervi del depredador just en el moment previ a la queixalada. Aquella pausa eterna que, en realitat, han estat uns pocs nanosegons d'adrenalina continguda, de desig insaciable, de fam i de ganes d'aconseguir-ho. Amb un resultat més que notable, Gilroy aprofita un Jake Gyllenhaal que es creu el paper i que el sua, creant un personatge memorable, per brut, per neci i per temible, amb uns diàlegs imprevisibles que sonen a amenaça constant. En una barreja sòrdida que retrata la nit com ho feia Drive (sense l'estilisme, però fent servir la seva ànima devastadora), la manca d'escrúpols de Lou Bloom mostra la brossa d'una societat que viu d'alimentar carronyaires en pro d'una audiència que creuen tenir i necessitar, en un thriller que agafa els mecanismes del cinema de gènere i que fa gaudir (entengui’s: repulsar) amb la certesa del reality, del pur espectacle morbós en què hem convertit el nostre entreteniment i, encara pitjor, la nostra informació. Gilroy combina notablement tot allò que podria sortir de les carreteres hipnòtiques de Mullholand Drive per afegir més llenya al foc del morbo televisiu, tan ben retratat per Sidney Lumet a Network. Aquí, però, no és el suïcidi d'un home en directe. A Nightcrawler ets tu, en primer pla, passejant-te com una hiena impertèrrita pels suburbis, devorant a qui calgui per aconseguir vendre un reportatge per 100 dòlars.

Entrevista a Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»

Joan Margarit acaba de publicar Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), un poemari sec i tendre alhora, que fa que ressonin aquells freds dels primers poemes, però també l'aspror dels darrers. Rodejats de música i de llibres, parlem de poesia, de llengua i de país en una sala que és molt més que una sala d’estar. Potser perquè “estimar és un lloc”, que la poesia també és un lloc. Algun indret semblant a aquest que compartim durant una estona, parlant de la veu que ressona en el seu nou poemari. 

Link: Joan Margarit: «Un mal poema embruta el món»

The Interview

Per menor glòria del “hype”, The Interview no supera el tràngol de sobreviure als seus efectes col·laterals. Prohibida pel règim del gran-líder-dictador a qui assassina en la ficció, la fogosa publicitat de la censura només li juga a la contra: ni li calia tanta expectativa ni tanta promoció, ni la pel·lícula aconsegueix ser més que un simple joc d'humor que intenta semblar épouvantable i que es queda a mig camí de tot allò que voldria ser. No es pot negar, però, que la jugada és un encert de la maquinària “quinqui” de Sony Pictures: fer una campanya trituradora a partir d'un ciberatac amb tints conspiroparanoia adolescent. I, així, justificar la mala bava descafeïnada d'una història que només sap provocar en la sinopsi i que es queda en un simple tràiler efectista que no arriba enlloc. Ni la censura era això, ni els enfants terribles són tan poc creïbles com aquestes caricatures d'humoristes que viuen al límit de l'escatologisme infantil i de l'acudit de bar.

No saber-se viu

El temps és cruel, però encara ho és més que passi en va. En aquesta cursa (de ben segur malintencionada) per veure qui ha envellit més (i més malament) podríem pensar en dos còmics pretèrits que es recreen en el patetisme de no saber-se vius; o podríem pensar en el talent dels Farrelly, refrescant fa dues dècades, insuls i en estat de putrefacció ara mateix; o podríem fer llista dels acudits bons (que n'hi ha, valga’m déu), però que són enterrats per una ingent sobredosi grotesca de voler ser transgressor (ergo divertit) sense haver paït el propi efecte dels anys en tu mateix, en una obra que (per desgràcia) ja és a l'altre barri, i en una manera ridícula de ser tot allò que no és la diversió.