Vallès vs Vallès, i el ring va ser una festa

Versos Lliures 2012 #5. Tot a punt a l'hora indicada. Dos quarts passats de nou, sis poetes preparats, públic disposat a tot i moltes ganes d'allargar una bona estona de versos. El ring -invisible- s'aixeca allà on es diuen els versos, amb tres cadires per banda i creant un espai propi entre dues terres que no es miren mai i que haurien de mirar-se més sovint. Els poetes s'alternen i són breus, tal com mana la jornada. Obre el recital el tal Plantada, dóna la benvinguda al quadrilàter (...pujo al ring amb tovallola..) i repassa les tragèdies d'una biografia suposadament erràtica. El segueix en Xavi Grimau, sec, irònic, foteta. Terrassa rep, de seguida, la primera patacada (i no en serà pas l'última). En Xavi, des de les cavernes, sap com atiar el foc de l'intel·lecte i, també, com ha de fer-ho per fixar l'atenció del públic. Diu veritats com punys, tan ben dites, que gairebé semblen sarcasmes. El segueix en Joan Gener, jove poeta, incipient assajador de ritmes i automatismes. Acaba de llençar-se al buit davant dels seus, a casa, amb els seus mots, amb les seves vísceres. Diferents tipus d'amor i diferents maneres d'estimar la vida es passegen per cada mot que exposa un part del seu món. Salta, llavors, Josep-Ramon Bach, concís, irònic també, elegant, tot un jove amb bigoti i cabell blanc, qui ho diria. Sentències que connecten, que arriben de pressa, que fan pensar, que fan ballar segones lectures i també les intencions que viuen soterrades sota cada lletra. El segueix en Santi Montagud, articulista de llengua aspra, poeta de dia i de nit, columnista de dard i paraula enverinada, de mot precís i ritme brillant. Els seus poemes van fer desfilar tot un ventall d'inquietuds, d'anhels, de desigs, de ganes de ser, de ganes de millorar, de ganes de viure vides que només hem gosat imaginar. Per últim, Roc Casagran, tot un mestre de la distància curta, amb un repertori contundent que sap guanyar-se el ulls i les orelles, que sap riure i sap ferir, que sap triar sempre el millor registre. Poemes d'amor, poemes de guerra, poemes de lluita, poemes de tu i de mi. Granollers i Sabadell. Sí, hi van tornar a faltar l'alcade i la regidora. Però això, entre nosaltres, no importa pas gaire. Importa que aquests sis poetes van ser capaços de demostrar, sense voler-ho i sense massa pretensions, que els Vallesos gaudeixen d'un bon punch, a banda i banda, i que serien capaços de deixar K.O. a qualsevol rival. Que en prenguin nota d'altres amants de la boxa, que l'èxit de l'escomesa promet nous combats en el futur.

Article a Núvol.com

Roc Casagran i Anna Ballbona

Versos Lliures 2011 #2. Segon recital dels Versos Lliures de 2011, i pocs -o bé fugissers- bons auguris abans de començar: la pluja va fer acte de presència (la pluja no sap ploure digué la cançó) i tot va esdevenir amb retard. A raig, el mal temps semblava presagiar un recital amb poc escalf. S’equivocaven els presagis, tan escardalencs i tan covards. Poc després de dos quarts de nou, l’Esquerda va començar a rebre gent. Gent que volia sentir en Roc, gent que volia sentir l’Anna. Gent que ja sap que hi ha un aixopluc pels versos cada dijous a les entranyes del Granollers que malda per bellugar-se. Gent amb orelles afilades, amb ulls inquiets, amb mans que dibuixen goig i incerteses. El recital, després del ‘xàfec de versos’ -com bé va apuntar l’Anna quan tots ens oloràvem un mal tanto, errat del tot- va ser de primera. En Roc deia versos d’amor i de guerra, atòmics, concisos, atàvics i afilats com els coltells que vol empunyar tot bon poeta. Ell ho és. La torna de l’Anna li confegia un to irònic i foteta, molt i molt necessari a la Poesia, així, escrit majestàticament, amb la P. Una veu que té molt a dir encara i que connecta la poesia amb allò més modern de l’ésser mitjà d’un país com el nostre: la incredulitat. Gran jornada de la poesia del Vallès. Estranyats encara per un fet que no hauria de ser notori, els dos vallesos van unir les veus i van fer dels tres turons un mapa gegantí i ple d’intencions, petit també en el detall de la revolta de les paraules, de les converses de tren, les cartes a tals i moltes altres coses, senzilles com un inventari. Ai las. Molls, humits, i somrients, al cap i a la fi. I Binifadet. Gairebé perfecte, podríem dir-ne.