Terrícola s'estrena en públic

Després d'uns dies voltant per la xarxa i fent soroll, Terrícola s'estrena en públic aquest dissabte a les set de la tarda, a la llibreria la Gralla de Granollers. Hi haurà plaquettes, els editors poc entenimentats, els tres poetes magnífics, convidats d'excepció i moltes ganes d'escampar versos. Entre en Carles Hac Mor, la Meritxell Nus, en Jordi Valls, en Lluís Calvo, la Laia Noguera i un servidor intentarem explicar què és Terrícola, quina ànima hi batega, per què neix i què la fa ser tal com és. Versos que s'escampen, que romanen i que també tenen vida més enllà de la lectura, si el lector ho vol. Es planten, i brollen. Oh! Heu de venir! (i demà diumenge, de vermut poètic a Ca la Samsona, Manresa).

Podeu llegir la notícia del 'naixement' aquí: Granollers viu el naixement de Terrícola, una nova editorial de poesia en català

Terrícola ja és aquí!

Ja som aquí. Després de temps de voler-ho, de donar-hi voltes, de pensar-hi, d'imaginar-ho, ja ha nascut Terrícola, una editorial petita i compromesa que vol editar poesia. Una editorial de proximitat que vol escampar-se. Una editorial que aposta per oferir bona lletra i bons versos amb un disseny acurat, senzill i sostenible. Infinitesimal és la primera col·lecció que mostrem, una col·lecció de plaquettes que es planten i floreixen (literalment: el paper conté llavors i, si se segueixen correctament les instruccions, en surten margarides), amb tres primers noms de luxe: Carles Hac Mor, Jordi Valls i Meritxell Nus. Tots ells, ells tres, han escrit poemes i hi han vessat il·lusions i ganes. Un privilegi i una tria que configura el millor inici possible. A més, cada exemplar de les tres primeres plaquettes porta el logo de Terrícola estampat a mà per la parella d'editors insensats, Laia Noguera i un servidor. Un projecte que no s'entén sense l'alegria, la saviesa i la dedicació dels dos dissenyadors -quin luxe!-: Núria Vila i Albert Grébol i, tampoc, sense la complicitat de poetes, amics i lectors. Sí, ja ha nascut Terrícola! 

Si voleu, podeu seguir-ne el dia a dia aquí. Que la llavor de la poesia escampi arreu!

El doll del temps

Article de Laia Noguera sobre Temporari, publicat a la revista "The Barcelona Review" el gener de 2008.

En el magma rotund on existeix el cos viu que és una persona, la supervivència intel·lectual és impossible si no hi ha una categorització que posi límits i preses al corrent que flueix. El nostre món és un artifici verinós i necessari alhora. No podem deseixir-nos del temps, que és inexistent per ell mateix, ni de les estructures de sentit que ens permeten respirar mínimament en el naufragi.

Temporari | Temps subjectiu i desencís

Assaig sobre el llibre Temporari a càrrec de Jordi Julià, aparegut al llibre d'assaig Dietari de lectures.

TEMPS SUBJECTIU I DESENCÍS

Bàsicament, hi ha dos procediments generals que segueixen els poetes a l’hora d’escriure i compondre un llibre de poesia. El primer consisteix en anar escrivint poemes i que un volum correspongui a tots aquells textos que s’han elaborat en un lapse concret de temps. De tal manera que aquesta fórmula és la que dóna com a resultat un recull de poemes que, si se saben organitzar amb gràcia i enginy, un cop es tenen tots davant, poden conformar una unitat. El segon camí no és altre que el d’imposar-se un esquema, un incentiu compositiu, un límit general del qual cada poema que s’escriu és una baula sense la qual tota la cadena lírica quedaria trencada. Per tant, doncs, en aquest segon procés compositiu és el projecte el que preexisteix als poemes concrets que el poeta anirà elaborant amb posterioritat. Quan s’adopta la primera forma de composició, aquesta és molt més atzarosa i oberta, i tot i els avantatges que comporta ¾poder escriure del que es vulgui i amb les formes més capricioses¾ es corre el risc de la dispersió i l’heterogeneïtat, d’acabar elaborant un volum que quedi justificat pels incontrolables impulsos vitals i imaginatius del poeta. És una cohesió externa, per tant, la que unifica el volum, i la seva coherència depèn més d’una continuada actitud moral i imaginativa del creador que no pas dels vincles textuals de les diferents peces líriques que l’integren. Davant de la segona estratègia compositiva, l’atzar queda reduït a l’estímul que ha d’inspirar vida a una peça concreta que ha d’encaixar en la planificació estructural. En aquest segon cas, per bé que no pot escriure del que li vingui de gust ni amb una mètrica canviant que se li va acudint a cada pas, el poeta es troba orientat i condicionat i no pot sortir-se dels límits que s’ha imposat; però, per comptes de ser uns grillons que li impedeixen moure’s, aquestes formes o esquemes es converteixen en un autèntic esperó creatiu, en la xarxa de seguretat que té el funambulista sota els seus peus, i que li permet aventurar-se sense por per la corda fluixa de la seva imaginació i del dir poètic. Evidentment, la tercera fórmula compositiva d’un llibre de poemes té un caràcter mixt, i consisteix en la combinació d’aquests dos plantejaments que s’acaben d’apuntar, sense deixar d’oblidar que no importa quin hagi estat el principi de catalització que hagi homogeneïtzat el conjunt.

Els llops | A la lluna plena

Crítica de Francesco Ardolino sobre Els llops apareguda a la Revista Caràcters.

«Tot sembla el cos mateix de l’aire», diu el poema que precedeix la pièce conclusiva d'aquest llibre de triple autoria, i sembla el resum d'una poètica compartida. És fàcil cercar-ne la correspondència amb la frase que Marshall Berman reprèn de Marx («all that is solid melts into air») amb l’intent de proposar una concepció holística de la vida moderna. Però el vers extret d’Els llops assenyala, més aviat, el resultat d'una experiència poètica fonamentada en una fusió de veus que intenten precipitar-se, químicament, o entrellaçar-se, filosòficament, per passar el llindar de la indistinció pànica. «Ni tu, ni jo / nosaltres» és la proclama que ressalta a la composició final, i que continua amb una parella de verbs, «existim / i dissimulem», units per una conjunció que, de fet, suplanta un ergo cartesià. Si tornem a llegir à rebours tot el llibre, ens adonarem que en aquestes formulacions rau el procés de construcció d'un «tu» predestinat al fracàs, atès que ja ha perdut la consistència de subjecte: «T'agafes a l'ofec que et xucla, / però ara ja no ets tu». No es tracta, llavors, del plantejament d’un diàleg in absentia (com Montale a Xènia, quan pretén comunicar amb la muller morta), sinó d'una declaració de fe incondicional en el llenguatge. Ara bé, només un treball de miniaturistes de l’expressió podria dotar de configuració i sentit un experiment literari que pretén heure-se-les amb les dificultats combinatòries i, alhora, oferir un resultat que no es limiti al lluïment de les habilitats estilístiques dels seus participants.

Els Llops | Rizoma

Crítica de Pere Ballart sobre Els Llops apareguda al Suplement de Cultura del Diari Avui el 23 de maig de 2009

Un dels nostres poetes més inconformistes, Víctor Sunyol, va publicar el 2005 el singular Stabat, resultat d’un experiment fascinant sobre la multiplicació poètica del sentit: en estats superposats, hi feia dialogar la veu medieval de Giacopone da Todi amb les pròpies glosses en vers i prosa, en una dispersió sobre la pàgina que acarava il·limitadament paraules i conceptes. Com va escriure Joan-Elies Adell, l’obra anava més enllà de les possibilitats del llibre imprès i per estructura semblava demanar un format electrònic, d’hipervincles que en connectessin les múltiples simetries. Que per sort no va ser aquella una aventura aïllada i sense continuïtat ho prova ara l’aparició d’Els Llops, una obra composta a sis mans per tres poetes ben joves, però d’una projecció prometedora, com són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

Vallès vs Vallès, i el ring va ser una festa

Versos Lliures 2012 #5. Tot a punt a l'hora indicada. Dos quarts passats de nou, sis poetes preparats, públic disposat a tot i moltes ganes d'allargar una bona estona de versos. El ring -invisible- s'aixeca allà on es diuen els versos, amb tres cadires per banda i creant un espai propi entre dues terres que no es miren mai i que haurien de mirar-se més sovint. Els poetes s'alternen i són breus, tal com mana la jornada. Obre el recital el tal Plantada, dóna la benvinguda al quadrilàter (...pujo al ring amb tovallola..) i repassa les tragèdies d'una biografia suposadament erràtica. El segueix en Xavi Grimau, sec, irònic, foteta. Terrassa rep, de seguida, la primera patacada (i no en serà pas l'última). En Xavi, des de les cavernes, sap com atiar el foc de l'intel·lecte i, també, com ha de fer-ho per fixar l'atenció del públic. Diu veritats com punys, tan ben dites, que gairebé semblen sarcasmes. El segueix en Joan Gener, jove poeta, incipient assajador de ritmes i automatismes. Acaba de llençar-se al buit davant dels seus, a casa, amb els seus mots, amb les seves vísceres. Diferents tipus d'amor i diferents maneres d'estimar la vida es passegen per cada mot que exposa un part del seu món. Salta, llavors, Josep-Ramon Bach, concís, irònic també, elegant, tot un jove amb bigoti i cabell blanc, qui ho diria. Sentències que connecten, que arriben de pressa, que fan pensar, que fan ballar segones lectures i també les intencions que viuen soterrades sota cada lletra. El segueix en Santi Montagud, articulista de llengua aspra, poeta de dia i de nit, columnista de dard i paraula enverinada, de mot precís i ritme brillant. Els seus poemes van fer desfilar tot un ventall d'inquietuds, d'anhels, de desigs, de ganes de ser, de ganes de millorar, de ganes de viure vides que només hem gosat imaginar. Per últim, Roc Casagran, tot un mestre de la distància curta, amb un repertori contundent que sap guanyar-se el ulls i les orelles, que sap riure i sap ferir, que sap triar sempre el millor registre. Poemes d'amor, poemes de guerra, poemes de lluita, poemes de tu i de mi. Granollers i Sabadell. Sí, hi van tornar a faltar l'alcade i la regidora. Però això, entre nosaltres, no importa pas gaire. Importa que aquests sis poetes van ser capaços de demostrar, sense voler-ho i sense massa pretensions, que els Vallesos gaudeixen d'un bon punch, a banda i banda, i que serien capaços de deixar K.O. a qualsevol rival. Que en prenguin nota d'altres amants de la boxa, que l'èxit de l'escomesa promet nous combats en el futur.

Article a Núvol.com

Recital d'estiu a Cal Cabrit

6/8/2011. Un cartell bonic -de luxe, en diríem prosaicament-, amb amics, poetes, bones oïdes, poca llum, pizzes de la mamma, lladrucs nocturns i amb Cal Cabrit, tan majestàtic i alhora tan proper. Tan especial i tan injustament oblidat. El Vallès no va sobrat d’espais així i és per això que sempre que Cal Cabrit s’obre a un esdeveniment, cal anar-hi, cal deixar-se emportar, cal ser curiós. Un cop més, i ja van vuit edicions, la marató poètica d’estiu que envaeix el pati de la casa és memorable, fil per randa, ‘digne d’ésser recordat’. El doll de versos va ser incessant, el doll de bons moments, encara més. Núria Martínez Vernis, Josep Pedrals, Santi Montagud, Pau Gener, Joan Gener Barbany, Oriol Prat, Joan Sala Vila, Josep Bover, n’Isis i n’Aida, i un servidor. I molts més, repartits tots ells en un volgut anonimat. Hi ha reductes, encara. I companys, i neguits, i sextines, i formatges, i frontals, i crostes, i noses, i romàntics, i els que no, i ganes de fer-ho i de dir-ho. L’any que ve més, sisplau.