Són dues de les noves veus més sòlides, rigoroses i interessants
de l'ara mateix. Joan Todó i Adrià Targa, veus de gravetat intensa, de
ressons que transiten per un bagatge de lectures riquíssim, que les
paeixen i que les transformen en una proposta granítica, d'alt risc.
Poemes durs, com rocs, per on cal entrar amb piula i pic per fer-ne una
espeleologia intensa i vibrant. El recital només pot reafirmar-ne la
lectura: dos poetes esplèndids. En Todó,
amb versos que parlen de fàstic, dits a veu baixa, apressats, però amb
una contundència inusual, extrema, desvergonyida i, de vegades,
inquietant. El fàstic que us cega (LaBreu, 2012)
és una gran meravella. Reverberacions, brutor, esdentegades llunes,
lletres, raons i, també, vòmits. Una reberveració de la llengua, del
llenguatge i de la parla. En Targa, tot un
ampli ventall de referències, de mites, d'emocions soterrades i de
miralls. Per la seva veu en transiten moltes altres, però sempre, en
primer pla, un batec ben propi i descaradament decidit. Domina el vers
com pocs, sap aglutinar una idea brillant en cada poema. També sap
emocionar o, si cal, martellejar amb una ironia que resulta un hàbitat
prou còmode per descarregar la tensió del fet literari. Targa i Todó, de
llarg i intens recorregut.
VERSOS LLIURES 2013 #2. Joan Todó i Adrià Targa.
VERSOS LLIURES 2013 #2. Joan Todó i Adrià Targa.
