Skyfall | El decreixement

Tornar enrere per a reinventar-se és el gir de guió que James Bond necessitava per celebrar l'efemèride. Són ja 50 anys amb llicència sobrada -i permanent- per fer i desfer, amb el vistiplau còmplice d'un públic -més o menys- fidel. La clau és, però, fer-ho bé, fer-ho amb estil, barrejar, no pas agitar. No caure en la brutícia del fogueig, un dels riscos als quals s'exposa una franquícia com aquesta, tirànica, allargassada i que ja no té gaire opcions per oferir res de nou. Per tant, la relectura resulta brillant. La clau és fer-ho bé mentre retrocedeixes. Fer-ho, òbviament, de manera subtil i suau. Gran paradoxa, aquesta que ofereix Skyfall. Ell -el d'ara, amb la cara de Daniel Craig-, el Bond que més ha fet evolucionar el personatge -engrandint-lo, fent-lo adient als nous temps i als nous gustos del públic, actualitzant-ne la mirada i el cop de puny, dotant-lo de músculs i d’una aspror matusserament agraïda- és ara el Bond que gira el cap i torna a abraçar els orígens que repudiava. Skyfall és, en la seva grandesa, el monument fílmic que Bond necessitava. Que necessitava, també, una certa manera d'entendre el cinema d'acció, amb una efectiva tornada als manaments fundacionals que es veu materialitzada amb la renovació de bona part dels personatges protagonistes. Skyfall és, també, una pel·lícula d’acció que elimina l'acció en favor del diàleg amb si mateixa. Una pel·lícula engrandida per un dolent terriblement sulfúric -oh, Javier Bardem- i un conjunt crepuscular que reconcilia el segle XXI -el del món que s'ensorra de veritat-, amb la guerra freda i que, al mateix temps, l'enterra. Ja ho diu el nou Q, sota les ulleres de pasta, “no necessitem andròmines de l'estil bolígraf-pistola”. Evidentment, no. Cal tornar enrere, però sense perdre el múscul. I, sobretot, fer-ho bé.

Cowboys & Aliens

Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava un bon escenari. Grans expectatives. L’excitació per tenir ganes de l’estrena de la pel·lícula no va decréixer ni després de saber que qui comandava la nau era l’inefable (diguem-ho així) John ‘Ironman’ Favreau. Hom és així, maldestre en aberracions i curiós en fets inusuals. I la vas a veure. Si t’agrada el western, els primers vint minuts poden portar-te al recòndit racó de l’ànima on hi tens alguns records del cinema d’aventures de sobretaula, en uns moments distretament apassionats que calquen escenaris arxiconeguts del gènere, amb cert gust pel tòpic divertit (l’anti-heroi, les cigarretes, el saloon, l’absència d’escrúpols, el nen idiota). Si t’agraden les invasions que vénen més enllà de la fi coneguda, trobaràs més o menys digerible el devessall d’efectes, atacs, persecucions i trets làser. I aquí s’acaba el que un mateix s’havia imaginat que podia ser una bona pel·lícula, oh, lament. Cowboys & Aliens té moltes coses bones que no cal dir, per repetitives i per saber-se senyores de l’ofici. Un plantejament intens, humor, alguns bons personatges, certa intriga expectant. Té coses que ni fred ni calor. Adaptació de còmic a l’ús, un segon acte que sembla que pot ser que, però no acaba de ser res. I té coses que fan llufa. Errors argumentals, uns diàlegs de pacotilla i, sobretot, un darrer acte lamentable, previsible i fet a pedaços de retalls d’engrunes de pel·lícules vistes mil i una vegades abans, sense ànima ni tensió. Sense cor en una hibridació simpàtica. Hagués anat molt millor si la broma, almenys, hagués arribat fins al final, valenta i decidida de ser una gran bestiesa, sense els deliris de gran espectacle pirotècnic que evidencia les vergonyes d’un cert tipus de cinema que es pensa que no ens hem adonat que tot plegat no té cap ni peus.