Intouchables | Sense compassió, amb fervor

Intouchables (Eric Toledano, Olivier Nakache, 2011) compta amb una barreja d'elements que crea, d'entrada, el màxim recel abans de veure-la: el fervor d’un públic amant de les històries amb missatge, l’èxit espaterrant que arrossega des de l’estrena a França, les expectatives creades i, sobretot, un tema que té tots els números per caure en un munt de tòpics desfasats i terriblement ensucrats. Amb aquestes credencials, el més fàcil és pensar que fer un producte digne serà una missió massa exigent. Però aquí la tenim, supervivent i imparable en la cartellera, vestida perillosament de petit èxit carregat de valors, amb un marc que evidencia desigualtats de classe, amb una història que pretén congregar a les sales de cinema les ments més sensibles i compromeses. El resultat és esclatant: tothom la vol veure i tothom l'acaba veient. Ara bé, la diferència amb tota la tirallonga de subproductes d'aquest cert tipus de cinema amb missatge ve donada per la manera amb la qual ens fa partícips del conflicte. Intouchables explica la relació entre un immigrant negre dels suburbis de Paris de passat turbulent i un riquíssim home blanc tetraplègic, però ho explica a través d'una comèdia fresca que no té complexos ni tabús, que desmitifica temes i els tracta, per molt espinosos que siguin, amb una sorprenent naturalitat. Podríem dir que, per fi, el públic de les multisales té un producte pensat per a ells (és a dir, per a tots) sense necessitat de baixar al fang de la cursileria ni al lloc comú de la bajanada que tant s’estila quan es toca el tema que es toca. Per sort, cal aplaudir amb satisfacció una gamma d'humor que, en realitat, fa més humà el dolor i la desgràcia, i que sap arribar al moll de l’ós de l'essència de les relacions entre persones. Per sort –i seguim–, això es fa sense cap bri de compassió. Per sort –i era difícil–, cal aplaudir que Intouchables sigui una bona comèdia negra i, també, una agraïda pel·lícula amb lleugers tocs de cinema social. Els mèrits segurament són molts, i repartits, però cal destacar un guió que sap jugar bé les seves cartes i una grandíssima parella d’actors protagonistes (Omar Sy i François Cluzet) de química innegable, entre altres coses que saben esborrar qualsevol indici de recel. Bona cosa, sens dubte: el desastre podria haver estat de magnitud atòmica.

Micmacs à tire-larigot, i torna al born, Jeunet

L’última de Jean-Pierre Jeunet arriba amb dos anys de retard respecte l’estrena oficial. El resultat és una barreja entre Delicatessen (1991) i Le fabuleux destin d’Amelie Poulain (2001), tal com el mateix autor s’ha encarregat d’esbombar per diferents mitjans cinèfils i no cinèfils. No arriba a ser veritat del tot, malgrat que Micmacs conté, efectivament, tots els ingredients del cinema 100% Jeunet, la marca de la casa d’un autor únic: fresca, sorprenent, amb punts d’autèntica i esclatant imaginació, una narrativa personalíssima, personatges desaforats, tendres ibizarres, i petites píndoles que il·luminen la història. Però potser amb molta menys intensitat del què és habitual. Possiblement per això el resultat final no arriba a l’alçada ni d’Amélie (la consolidació de l’estil) ni de Delicatessen (l’esclat impactant d’un llenguatge). Però Micmacs manté aquell deix que la fa especial i diferent a les altres cintes que malviuen a l’empara de l’etiqueta del cinema d’autor, un cinema en realitat tan poc d’autor, tan poc personal, tan poc sorprenent. Tan conservador. Micmacs és una nova -i molt superior a la mitjana- mostra d’una manera de construir històries des d’una frivolitat aparent que conté molta més substància del què sembla, encara que el que sembli sigui infantiloide i (oh, adjectiu!) naïf. Jeunet és un autor únic, que torna amb aquesta pel·lícula al credo que l’ha fet realment brillant. És únic, i també és un autor valent. Més enllà dels focs artificials de la indústria, es manté fidel a una manera d’entendre el món i a una manera de fer-ne pastitxos. De Buster Keaton al còmic. De Terry Gilliam a Tim Burton. De Harold Lloyd a la bufonada perversa. Una tornada als orígens de la seva essència autoral, una fascinació visual que va més enllà de l’anècdota referencial. Micmacs no deixa de ser una mostra d’aquest univers que ha sabut crear un cercle tan tancat, tan particular i tan fascinant.