Era l'any 1991.
J.F.K. ("J.F.K.: Caso abierto", d'
Oliver Stone) suposava la meva primera immersió conscient –de la mà de la ficció documental– en un món de gegants ocults, de grans trames supragovernamentals i de corredisses per tal d'escapar dels designis que tracen uns pocs –i poderosos– privilegiats. La mort de Kennedy a Dallas, en portada aquest darrer mes de novembre per la commemoració del
cinquantè aniversari del succés, és la gran icona mediàtica de la
fascinació conspirativa. Sis anys més tard,
Conspiracy Theory ("Conspiración", de
Richard Donner) ficcionava una història d'alta paranoia amb trama enrevessada, de consum ràpid i de ritme frenètic. Encara sense saber res de clubs com el Bilderberg –que ocuparien la primera plana informativa pocs anys després–, la pel·lícula mostrava un Mel Gibson fent de taxista excèntric amb mania persecutòria i una Julia Roberts fent de Julia Roberts. El resultat era excitant i efectiu, un entrentingut artefacte on l'inesgotable Donner mostra que sap aconseguir que l'espectador no s'avorreixi. Confesso que l'espurna de
J.F.K. i, sobretot, el visionat més tardà de
Conspiracy Theory van acabar esdevenint una notable benvinguda a l'univers de la
paranoia plaent i addictiva, indispensable en l'oci del segle XXI. Des d'aquell llunyà 1997, la col·lecció de conspiracions i el retrat que se'n fa només ha anat augmentant de manera exponencial, creant una necessitat en el consum d'informació. Ens vigilen, ens busquen, mouen tots els fils i no ens n'adonem. Paradoxalment, aquesta necessitat de
consum informatiu ha fet que ni tan sols haguem de necessitar que la informació sigui real.
