L'abisme de l’
Opus 131 de Beethoven deixa
clar, en una darrera escena minimalista i carregada d'emoció, que
conviure amb el talent dels altres és sempre el més difícil de l'art.
Per això
A Late Quartet (Yaron Zilberman, 2012) és una bona pel·lícula, perquè
dissecciona el món dels intèrprets d'alt nivell des de la cruesa del
realisme. Perquè mostra l'entramat quotidià del músic de concert. I
perquè, com a tota gran obra musical, aconsegueix el punt de distinció
gràcies a la interpretació, magistral en mans de Seymour Hoffman i,
sobretot, per la grandesa de
Christopher Walken, un
referent indiscutiblement gegantí. Walken no només aconsegueix ser
creïble en el paper de músic a qui se li diagnostica un Parkinson que
posarà el punt i final a la seva carrera, sinó que transmet un sacseig
demolidor que serà difícilment oblidable, una gran lliçó sobre com dir
molt sense haver de recórrer a l'opulència del gest, de com transmetre
amb un mínim moviment de mà, de com comunicar amb la inexpressió dels
sentiments, amb la inacció dels músculs de la cara. Un to minimalista
que també és fa imprescindible en la història que dirigeix Yaron
Zilbermanamb mestratge.
