Ridícula adaptació del clàssic que fa visible, amb tot detall, com una idea interessant pot arribar a ser tot un recital de posturetes repulsives impròpies, fins i tot, dels adolescents més agosarats. Una
galerie des horreurs farcida de fantasmes immadurs, ombra d’ulls i actors en estat de desgràcia que són subratllats per musiquetes sorollosament infames. Una mena de pastitx ensucrat que no té suc ni bruc. Un espant d’estar per casa que, per a més inri, es creu seriós. Pobre
Gary Oldman. Pobra
Amanda Seyfried. Farem l’esforç de seguir-la recordant, com si no hagués passat res, a
Chloe (2010). I tant de bo oblidem que un dia va passejar pel bosc amb caputxa, indigestió i cara de monja en rehabilitació.
