De vegades passa que hi ha lectures que et fan un tall profund, i et foraden com un ganivet poc afilat, rovellat, dolorós. Però la ferida no és mortal, perquè després de la incisió el dolor no remet, ni fuig. Roman amb tu, dies i dies, i et burxa les entranyes, remou el buit. Aquesta novel·la de David Vann és aquest ganivet. Una eina que ofega, que t’atrapa i que no et deixa fugir d’allò que t’esfereeix. I fa que t’estremeixis de dolor, però no et deixa sagnar. I et posa punts de sutura, però l’estrip mai no cicatritza.
De vegades passa que, per molt que vulguis, no pots deixar de pensar en aquesta relació que estableixen en Jim i en Roy, pare i fill, tancats per un any a la cabana, a una illa, a un horror. Poques paraules basten per donar alè als personatges. Ells, l’illa i el no-res. En Jim plora molt sovint. En Roy és mig nen, mig home, un incrèdul retrat d’un culdesac. I no hi ha res a fer, perquè el cor es glaça, de sobte, com l’hivern, tan cru, d’Alaska.
I així és com David Vann retrata els seus fantasmes i expulsa en forma de cop de puny el cadàver del seu pare, suïcidat quan ell era prou gran com per no oblidar, i prou petit com per no entendre. El resultat, una petita obra mestra, potent, dura, angoixant, inesperada. L’inhòspit principi d’un autor majúscul.
De vegades passa que, per molt que vulguis, no pots deixar de pensar en aquesta relació que estableixen en Jim i en Roy, pare i fill, tancats per un any a la cabana, a una illa, a un horror. Poques paraules basten per donar alè als personatges. Ells, l’illa i el no-res. En Jim plora molt sovint. En Roy és mig nen, mig home, un incrèdul retrat d’un culdesac. I no hi ha res a fer, perquè el cor es glaça, de sobte, com l’hivern, tan cru, d’Alaska.
I així és com David Vann retrata els seus fantasmes i expulsa en forma de cop de puny el cadàver del seu pare, suïcidat quan ell era prou gran com per no oblidar, i prou petit com per no entendre. El resultat, una petita obra mestra, potent, dura, angoixant, inesperada. L’inhòspit principi d’un autor majúscul.
