Agustí Bartra, poeta modern i universal

9 de febrer de 2016


Agustí Bartra (1908‒1982) és una de les figures més injustament tractades per les "lleis canòniques" de la nostra literatura. Com a poeta va edificar una obra vasta i ambiciosa, però també va ser un esplèndid narrador, un destacat crític literari, un notable memorialista –amb una extensíssima correspondència que dóna mesura a la seva vàlua intel·lectual– i un traductor amb gran olfacte i gust, especialment transcendent en el fet d'obrir la porta a la poesia nordamericana a Catalunya. D'obra profunda, original i dotada d’una gran humanitat, els seus primers textos daten dels anys vint i trenta, tot i que la seva obra va ser refundada des de l'exili, a Mèxic, on va establir-se l'any 1941 i on recull les devastadores experiències de la guerra civil i dels camps de concentració. Un exili que traça una voluntat literària ferma que el fa no tenir en compte tot allò escrit amb anterioritat. És a partir d'aleshores que Bartra esdevé un autèntic referent de les lletres catalanes moderna, un escriptor que mereix un lloc a la primera fila, just al costat de Carner, Riba, Foix, Espriu, Vinyoli, Pere Quart, Brossa o Estellés.

"L'arbre de foc", una majestuosa peça d’orfebreria

Conscient del desajustament que hi ha entre la seva repercussió i el valor del seu llegat, Adesiara dóna llustre a al primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc (1946), una obra que és fruit de les vivències agredolces de la guerra i d'un país que va quedar esmicolat. Un llibre que, malgrat tot, conté versos que són l’esperança, l’amor i la solidaritat entre companys. La reedició, amb pròleg de D. Sam Abrams, s'encabeix en una col·lecció que té per objectiu recuperar joies de la literatura del país.

El poemari és el novè volum de la col·lecció, una nova baula que s'afegeix a la tasca de "recuperar i reeditar obres fonamentals", tal com explica Jordi Raventós, l'editor. El propi Abrams defineix L'arbre de foc "com una majestuosa peça d’orfebreria", un llibre que conté "els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns de les lletres catalanes", amb versos que han estat "injustament oblidats". 
Poeta de voluntat moderna i universal

Aquest oblit podria explicar-se, d'una banda, pels "prejudicis estètics" de l'època. "El background de Bartra és de poesia universal, no només de poesia catalana –explica Abrams–. Aleshores, els autors de capçalera eren Maragall o Salvat-Papasseit, però ell és nodrit per autors com Whitman, Eliot, Rilke o Hölderlin". Un gust que el situa en una modernitat que dissonava amb el gust de l'oficialitat nostrada. De l'altra banda, a la tornada de l'exili –any 1970– Bartra es nega a treure el carnet de cap partit, malgrat que tots el festegen. "És un humanista d'esquerres i el seu lloc és intel·lectual, un independent que mira críticament la seva societat i cultural", rebla Abrams.

Però els greuges no acaben aquí, ja que a aquests dos factors cal sumar-hi els "prejudicis socials". De Bartra sempre se'n menyspreà "que no tingués estudis i que fos de classe baixa. Als tretze anys es posa a treballar en una fabrica tèxtil i als anys trenta entra a l'Ajuntament de Barcelona, de la mà de Carles Pi i Sunyer, que en reconeix una enorme intel·ligència", assenyala el crític estatunidenc. "Aquest bagatge va fer que l'obra de Bartra fos comandada per una consciència social constant i per una humanitat desbordant". Un creador d'alta volada "a qui la cultura catalana li va costar assimilar".

Recuperació del llegat


Des de l'any 2008, any del centenari del naixement de l'autor, hi ha hagut un esforç per recuperar la seva obra i posar-la al lloc que li pertany. Una qüestió de "justícia literària" a la qual s'afegeix aquesta edició d'Adesiara, la primera a Catalunya del llibre en solitari. Tot i que abans havia publicat Oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938), L'arbre de foc és el seu primer llibre, segons el projecte d'obra que va fonamentar a l'exili. "Un llibre extraordinari, des del punt de vista dels continguts i de la forma".

Format per dues grans parts i per un poema llarg final, L'arbre de foc comença amb un poema on Bartra parla des de la seva intimitat, per passar posteriorment per diversos cicles temàtics: els poemes de guerra, els poemes de camps de concentració i els poemes de l'exili. A la fi, arriba la cirereta: un poema que esdevé "un dels primers poemes llargs moderns que s'escriu en català després de la guerra, company de Nabí, de Carner, i de les Elegies de Bierville, de Riba", influït per les lectures de La terra eixorca de T.S. Eliot i d'El Comte Arnau de Joan Maragall .

Un referent que salta la tanca de l'època

A diferència de molts dels seus coetanis literats, Bartra va ser un gran coneixedor dels poetes de la primera guerra mundial, especialment Wilfred Owen i Siegfried Sasson, i és amb aquestes lectures quan comença a facturar els poemes de guerra, que després ampliaria amb els primers poemes en llengua catalana sobre l'experiència de l'exili i els camps de concentració. "Bartra vol saltar la tanca de l'època i convertir-se en un referent", una pulsió que fa que a L'arbre de foc es pregunti què hem de fer amb aquest món en crisi.

Bon lector de Walt Whitman, Bartra es fa el seu propi cànon amb allò que més l'interessa de la literatura catalana. "Del modernisme, la voluntat d'universalitat; dels noucentistes, l'obra rigorosa, ben feta i treballada; i de les avantguardes, la vocació de modernitat a ultrança, de ser poeta del teu temps". El resultat, rigorosament editat sota la supervisió de D. Sam Abrams: poemes vitalistes en temps de crisi i desfeta, un llegat que ara recupera tot el llustre de la mà de la tasca d'editorials menudes, però obstinades, com Adesiara.