Totes les incògnites del mite de Carmen

6 d’agost de 2015

Parlar del mite de Carmen és fer-ho dels símbols de la feminitat occidental: una dona alliberada, segura, seductora, independent, temptadora i decidida. Immortal gràcies a Georges Bizet –Carmen és l'òpera francesa mes representada i popular de tots els temps–, les lectures simbòliques segueix mantenint-la viva, creant debat al voltant d'una figura que encara mostra, però, algunes incògnites sense resoldre. Una bona mostra n’és 4 Carmen, l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres al Festival Castell de Peralada, una coproducció del propi certamen i d'Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC). Diversos dramaturgs i músics n’han rellegit el llegat amb la intenció d'esbrinar qui és aquest mite en realitat: una dona que encarna la passió i torna bojos als homes, una ànima lliure a qui li agrada jugar, una víctima de la violència masclista o una gitana pària que desafia l'statu quo?

Prospèr Mérimée crea el mite amb un origen diferent
L’origen del mite cal buscar-lo en la novel·la escrita per Prospèr Mérimée l’any 1845. En aquella obra fundacional, l’autor descriu una Carmen que és una gitana seductora i sensual, inconstant i voluble, tota una ànima lliure. El text de Mérimée, però, s'allunya de la visió d'heroïna que s'ha popularitzat amb el pas del temps, amb una novel·la que no tracta amb massa condescendència les dones i, encara menys, el personatge central, a qui descriu com una dona de bellesa irresistible, però propera a la bruxeria i a les males arts.

Anys després, Georges Bizet va donar un altre pas de rosca al mite amb la seva cèlebre òpera, estrenada el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París i amb llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy. L'obra va estereotipar la figura protagonista com a dona independent, gran símbol de l'alliberament femení i de la lluita de gènere. En mans del compositor francès, la història de Carmen va simbolitzar l'amor, la passió i la mort, amb el rol de la dona com a gran motor narratiu.
 
Llegeix l'article sencer.