The Babadook | D'emoció i pseudoparanoies

8 de juny de 2015

Viscuda al seu dia com a hype desitjat del darrer festival de Sitges, el millor de The Babadook (2014) no és que sigui, que ho és, una bona pel·lícula. Amagada rere la careta d'un monstre de penombra perpètua, a la mà de Jennifer Kent hi ha més de commoció que de perversió, més d'emoció que de cop d'efecte. Decidida, ferma i ben resolta, Kent revisiona el cantó fosc del monstre de tota la vida, aquell que viu i reviu amagat als armaris, entre les pors més elementals i primàries. I els ingredients són els que són, à bout de souffle: mare recentment vídua, fill traumatitzat i pseudoparanoic, ferides obertes i en supuració persistent, context social en el paradigma d'incomprensió, lleugera esquizofrènia en batec. I tensió que supera l'espant, perquè l'espant no arriba mai, com una rúbrica d'autora –amb matrícula en el disseny artístic– que sap què vol per dir el que cal, sense més. Adient per passar por, però també per saber que les pors, en realitat, són molt més doloroses quan provenen de les teves pròpies misèries.