D’un futur que potser serà cert

27 de setembre de 2014

Si L’endemà fos una pel·lícula americana potser es diria The day after tomorrow i potser hi hauria un futur catastròfic a l'horitzó, desgràcies, corredisses, angoixes i neguits. Hi hauria herois i, del tot segur, algun vençut que semblava del tot invencible. Potser tmbé hi hauria enganys il·lusoris, girs de guió, dosis d'acció intravenosa, entreteniment de frenopàtic i una moralina amb la certesa de saber-se, a la fi, dins l'escalf de l'estat del benestar. Però no ho és, ni ho podria ser. Perquè és petita, feta a cop de boca-orella, microfinançada per milers de persones anònimes i construïda gràcies a la il·lusió. No hi ha cap escenari catastròfic ni postapocalíptic. Ni herois ni vençuts. Ni efectes especials que fan viure altres mons. Tampoc no hi ha respostes. L’endemà és un petit teatre de titelles, un gran dibuix d’un futur que potser serà cert, i del qual ja en sabem una cosa: és l'esperança de molta gent. Per això no podria ser americana, ni de cap altre lloc que aquest d'aquí i ara, perquè és feta de petits detalls que transcendeixen la lluminositat del patriotisme, perquè no té la intenció de ser una peça de museu, perquè ni tan sols vol ser cinema. És un imaginar-se, és una abraçada i és un país que viu amb optimisme. La resta, pura literatura.