Les bondats modernes dels clàssics

12 d’abril de 2014

Elsa i Anna són dues germanes que formen l’essència d’allò que ha caracteritzat la màxima dels valors del cinema clàssic de Disney: la indissolubilitat de la família i la recerca de l’amor vertader. Però a Frozen (Chris Buck i Jennifer Lee, 2013) la voluntat de fer tombarella és doble, arriscada i notòria. Primer, perquè abandona el cànon d’estil que Pixar havia imposat a la companyia –i a tot l’abast global del cinema animat occidental–. Segon, perquè això provoca que Frozen es converteixi en un memorable acte de reafirmació corportavia. Formulada com una nova lectura d’un dels contes clàssics de Hans Christian Andersen, Chris Buck i Jennifer Lee en fan una pel·lícula a l’alçada de l’edulcoradíssima The Little Mermaid (1989), també original del contista danès. Però Frozen intenta investigar alguns dels punts més obscurs del conte original –com la solitud, el trencament o l’amargor– i resulta enèrgica, rítmica, humorística i gens cursi. La primera part és tota una explosió de les bondats del musical, amb la demiúrgia frenètica d’unes cançons que fan de protagonista i de narrador alhora, i la segona es centra en la narrativitat i en la resolució d’un conflicte que és fidel a la traïció d’exhorcisme endèmic de la companyia, però que deixa un bon regust, malgrat tot. I la sensació instantània d’haver vist un clàssic.