A Late Quartet | Disseccions de la humanitat

24 de gener de 2014

L'abisme de l’Opus 131 de Beethoven deixa clar, en una darrera escena minimalista i carregada d'emoció, que conviure amb el talent dels altres és sempre el més difícil de l'art. Per això A Late Quartet (Yaron Zilberman, 2012) és una bona pel·lícula, perquè dissecciona el món dels intèrprets d'alt nivell des de la cruesa del realisme. Perquè mostra l'entramat quotidià del músic de concert. I perquè, com a tota gran obra musical, aconsegueix el punt de distinció gràcies a la interpretació, magistral en mans de Seymour Hoffman i, sobretot, per la grandesa de Christopher Walken, un referent indiscutiblement gegantí. Walken no només aconsegueix ser creïble en el paper de músic a qui se li diagnostica un Parkinson que posarà el punt i final a la seva carrera, sinó que transmet un sacseig demolidor que serà difícilment oblidable, una gran lliçó sobre com dir molt sense haver de recórrer a l'opulència del gest, de com transmetre amb un mínim moviment de mà, de com comunicar amb la inexpressió dels sentiments, amb la inacció dels músculs de la cara. Un to minimalista que també és fa imprescindible en la història que dirigeix Yaron Zilbermanamb mestratge.

I, si bé Walken resulta fascinant, tot el conjunt –d'actors, d'ambientanció i de guió– ofereix un quadre gairebé perfecte, tan bell com la música, tan encertat com aquelles veritats que un bon dia et són revelades i ja no t'abandonen. Sincera i emotiva, el respir és més profund que a Quartet (Dustin Hoffman) perquè conté una grandesa que supera el simple gaudi estètic. Aquí cada nota és transcendent, perquè cada nota és un mirall de qui l'executa i de qui l'escolta. Justament per aquesta màgia de la realitat en cru, que A Late Quartet acaba sent una petita joia sobre música i vida, sobre la dolorosa renúncia a ser allò que ja no tornaràs a ser.


El quartet de corda número 14, Opus 131, de Ludvig van Beethoven.