The wolf of Wall Street | Scorsese, com un llop que udola

29 de gener de 2014

Obscena, brutal i magnètica. Com si Martin Scorsese fos un director que debuta i té fam. Com si DiCaprio encara hagués de ser, algun dia, el rei del món. Com si ho fos a cada fotograma, com si l’eternitat fos això, aquest excés, aquesta manera de viure tan desaforada. Molt magnètica, depravada i inquietant. Tal com ho són els diners, i com si els diners fossin tot el que veiem, essencialitzats en cada segon de cel·luloide, en cada ganyota inversemblant, en cada polsim de cocaïna revinguda, en el sexe brut i gimnàstic, en el pubis depilat que té el poder. Atractiva i indefugible, com si un director de 71 anys clavés un cop de puny, sec, a la taula i exorcitzés el seus dimonis al mateix temps que demostra al món que sap de què va aquest joc. Exposant els seus personatges al mapa mundi de la mitologia amoral que és la nostra vida de cada dia, tan plena de putes, ionquis, tarats, malats i egòlatres. Scorsese, com un llop que udola en la revolució de la seva vellesa. Que talla, que guanya, que convenç. Un Scorsese que torna a valer-se del talent, més desfermat que mai, d’un Leonardo DiCaprio que aconsegueix una fita increïble de “hits” personals i totalment icònics. No és només el crit, la lletania, el desassossec. És la vida, fastigosa i addictiva. És el cine.