La lírica en trànsit de Manel Forcano

30 de novembre de 2013

Diversos ecos ressonen a la poesia de Manel Forcano: desig, sensualitat, pell, record. Però cap tan potent i recurrent com el del trànsit, el trajecte físic entre cossos i ciutats, però, també, la seducció del canvi emocional i el sacseig que suposa veure que, un mateix, sense adonar-se’n, també abandona els llocs que fornien les pròpies certeses. El Tren de Bagdad (2004) ja en feia, d’això, tot un repte que s’explicava a través de set poemes llargs d’una pulcritud i intensitat admirables. El sacseig del viatge travessava “el túnel fosc del desig” i furgava per les galeries del “plaer de la memòria”. La descripció d’aquest paisatge sabia lliscar per uns versos que havien conquerit un estil propi i ja intransferible. Cotes altíssimes d’un viatge sensorial transformat en una lírica exacta i consistent: “Deixo la ciutat sagrada enrere / cada cop més petita al mirall retrovisor. / Trec la mà per al finestra i acarono l’aire. / El camioner em posa la seva mà al genoll. / Somriu. Atàrgatis –dic–, / per fi.”

Quatre anys més tard, Llei d’estrangeria (Proa, 2008) no podia defugir la constant d’aquest trànsit —poètic i físic—, encapçalat en aquesta ocasió per la fugida de les pasteres, un reflex del naufragi mític que abraça també l’orientalisme i, alhora, altres mons que es pregunten de qui són i per qui alenen. El desconcert és, aquí, un desafiament a l’amor i a les seves ànsies de tornar a ser, talment “les ciutats enrunades passen els segles / en el delit d’una nova fundació”. Novament, el desconcert després d’arribar al destí i, alhora, l’instant màgic que uneix dos horitzons. També el tremolor del record: “Vas dir-me: el desig és canviant / com daus llançats cada cop / amb un nombre diferent. / Vaig dir-te: sóc cada cop més pobre de tu, / i més ric en record.”

Així, en ple trànsit, també comença Estàtues sense cap (Proa, 2013). De tornada al món àrab, Manel Forcano fa reviure una joventut eternitzada en la bellesa del record i del desig, els dos grans pilars on s’aixeca un monumental exercici de lírica entusiasta, seductora i deliciosament emocional: “El Caire gaudeix d’una joventut eterna i l’astre del seu horòscop no deixa mai d’habitar la casa de la felicitat”, tal com apunta Ibn Battuta al pòrtic de la primera part, precisament titulada La casa de la felicitat, un recorregut per la lleugeresa del record i pel mapa de la lluminosa sensualitat que provoca el fet de compartir versos, idees i lectures: “(…) vivia d’idees / i de la possibilitat de realitzar-les, / com tu i jo àvids dels records / que havia d’oferir-nos (…)”. La possibilitat de ser un déu a través dels mots, com explica El llibre de la creació (Fragmenta), traduït pel mateix Forcano.

La segona part d’Estàtues sense cap, El penell dels meus dies, subratlla, encara més, la meravella que il·lumina el trajecte entre dos punts. Ja sigui mentre la veu del poema espera en un aeroport o en una anècdota que serveix per construir una lliçó sobre la futilitat, la lleugeresa i l’avenir fugisser de l’amor, com un pinyol rosegat que és llençat a la paperera. El més primitiu és el futur: “fer memòria dels amors passats / és com entrar a les botigues de souvenirs: / en totes s’hi ven el mateix”. En aquest sentit, res més íntimament precís que els tres darrers versos de La certesa: “Només una certesa em queda: / corro sempre endavant / mirant enrere”. Tres versos que contenen la gran veritat d’un llibre que enalteix les meravelles més simples i universals. Un llibre que és una exaltació de les certeses que existeixen, irrefutablement, en la impotència de no saber-se mai certes del tot, malgrat que cada poema intenti, justament, això: treure tot allò sobrer i quedar-se amb una guspira que evoqui una idea propera a la felicitat. Construir un món a partir de la seducció dels mots i a partir de la realització d’un record que eternitzi el desig. Com la certesa, “que la pell sent el mateix desig ara / que fa vint-i-cinc segles”.

Com la caducitat, com l’avenç indeturable, com el nom que s’oblida. “T’he perdut el rastre com una obra antiga / de lectura ja impossible / i de la qual només sabem / el títol”. Però, malgrat tot, ser “amb tu cada cop que algú llegeix aquest poema”, reviure l’amant i reviure l’amor. Reviure’s un mateix. Recórrer cada il·luminació com una fe viscuda que ja no sabem si hem viscut. Viatjar al llarg d’uns mots sense deixar de mirar enrere. Un record que és viu en el poema, “(…)Potser / només va ser un dia. / Però el recordo cada dia”. Insistent, evocador i precís. Els antics ascetes del desert egipci digueren “que hi ha pensaments com papirs, / de fàcil estripar. D’altres, / durs com el ferro, / perdurables”. Pensaments que sobreviuen a les inclemències del temps, com els poemes de Manuel Forcano.

Article "D'El Tren de Bagdad Estàtues sense cap: una lírica en trànsit que sobreviu a les inclemències del temps", publicat a la revista Caràcters, núm. 64