The Hangover Part III | Adéu, fórmula?

8 de juny de 2013

Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts són l'èxit d'un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc, malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el cliché i a allargassar una fórmula que funcionava, amb gràcia, és clar. I sí, aquest en deu ser l'èxit: la gràcia i la vivesa de la maleïda fórmula: un llenguatge propi, uns referents metacinèfils, un to de farsa, una acceleració, una mirada gens complaent i, sobretot, una estructura. Una marca de la casa i un fart de riure que la tercera part abandona miserablement. El guió, ple de llacunes galàctiques, ofereix tres gags acceptables que ja heu vist abans i que ens diuen que no paga la pena empassar-se una tercera part que abandona l'essència de les dues primeres perversions —argh!—, que intenta tancar el cercle —oh!— amb Las Vegas i que intenta ser seriosa —oh, déu meu! No!— i lacrimògena. Un horror. Un error del sistema. Una bufetada a l'esperit que gairebé havia convertit Todd Phillips en un mite irreverent de l'humor dels nous temps. Avorrida, previsible, lànguida, ressacosa de debò. Gens inspirada, gens boja. Gens cinèfila. Gens metareferencial, ni ganes que ho sigui.