L'optimisme possible

23 d’abril de 2013

Gent fregant-se els ulls, rialles, comentaris, preguntes. Tot això es concentra davant de Can Ramonet o bé a la porta de fotos Alcalde, gent que mira la part d’El Mirallet que mai havia mirat, veïns que miren els balcons i les finestres del Cambrigde School. Hi ha qui para i n’hi ha, també, que ni se n’adonen que allà ha començat una cosa nova. En tot cas, ningú sap ben bé com és que, de cop i volta, hi ha color. Però cal dir-ho: no es tracta de pintar, ni de fer jocs, ni de maquillar, ni de fer pintades amb eslògan. De fet, es tracta de construir una ànima. I això no és tan fàcil, oi?

O potser sí, tan fàcil com pensar-hi, com reflexionar, debatre, decidir-se i posar-s’hi. No t’agrada la teva ciutat? Doncs no esperis que res ni ningú te l’arregli per tu: posa-t’hi, redecora la teva vida, i au, va, sí, fem-ho, que es pot fer i ningú no pot prohibir-ho. I t’ho trobes, de sobte, i saps que no es tracta, només, d’un mostrari de colors cridaners. Saps que és alguna cosa que et connecta amb un sentiment i que et fa somriure. Una cosa, ben simple, que et fa estar més content i molt més optimista.

Ja feia dies ens avisaven, que ho deien: "aviat en farem alguna". El secretisme –imprescindible pel que fa al cas– no permetia dir el què, ni quan, ni on. Però aquest dijous, dia de mercat granollerí, ha esdevingut el miracle dels colors llampants. Oh, glorificats siguin els colors vius, els marcs optimistes i la vida en colors. Santificat el crit i el gust. Gràcies, companys encolorits, per fer d’aquesta ciutat una espurna d’optimisme possible, de caràcter real, d’elegància burleta, de vida feliç. Gràcies per dir ben alt que sí, que pot ser possible.