Vicuts | Les raons de Victus

9 d’abril de 2013

He aquí la gran verdad que encierra esta historia: que la razón está en la sinrazón”, ens diu Martí Zuviría, el protagonista de Victus, en un dels esmolats diàlegs que farceixen la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, potser la millor definició dels arguments d’aquesta història contundent. Sánchez Piñol dissenya els esdeveniments amb l’estil que el converteix en un narrador terriblement eficaç, amb un discurs compacte, sòlid i addictiu que aconsegueix provocar-nos la convulsió a través de la vivesa de l’esglai.

Tal com ja va passar amb una força inusual a La pell freda (La Campana, 2002), i tal com ja va subratllar l’enginy sorprenent de Pandora al Congo (La Campana, 2005), el fets transcendeixen la ficció per instal·lar-se al cor de les nostres pròpies pors, novament a través del recurs de l’assetjament i la defensa. En aquesta ocasió, però, la trama ens remet, sense poder-ho evitar, als esdeveniments del present. L’horror que prové de 1714, i que provenia encara de més enllà, ens retopa avui amb una intensitat que esgarrifa.

Amb tot, un dels arguments que carrega de raons Victus és que transcendeix el fet nacional sense cap mena d’indulgència, amb 600 pàgines on queda clar que tot plegat és fruit de la dimensió vulgar –i alhora meravellosa– del fet d’existir i de voler ser, sense herois i amb una desraó exasperant que fa avançar el curs dels fets. Una novel·la que mostra l’esfondrament moral d’un segle que viu en la pugna entre l’empirisme i el racionalisme, entre la llum i la foscor. La novel·la és una deliciosa ficció humanista que mostra les vergonyes i la putrefacció de la raó, dels egoismes, de les necessitats, dels instints que acaben vencent l’intel·lectualisme i el raciocini. En aquest sentit, aquesta faula sobre la caiguda de Barcelona és imbuïda per l’esperit amb què John Locke va saber il·luminar els camins del nou segle: el món de Martí Zuviría com a reflex d’allò que desconeix, com la Paraula que cerca, insistent. Una sola paraula que conté tot el coneixement que abans ha estat negat i que serà la veritable raó que mou el món. Enorme i brillant resultarà aquest antiheroi, Zuvi Piernaslargas, però encara més encertat serà el contrapès narratiu de l’horrenda Waltraud, l’escrivent alemanya que esdevé el veritable narrador de la història. Per sort, la resta de personatges són, tots ells, artefactes brillants al servei d’una història polièdrica i riquíssima, cosa que basteix una novel·la amb una ambiciositat argumental que queda perfectament camuflada en l’engranatge minuciós de dades, de dates, de preguntes, de respostes, de tecnicismes i de desgràcies. Això sense perdre mai la guspira d’un ritme endimoniadament addictiu.

Dividida en tres parts, Victus esdevé un manual d’aquella gran i primera guerra mundial, però també esdevé un homenatge fidel a la forma clàssica de narrar. Tres actes marcats perfectament per tres parts generoses i pulcres, amb una primera de presentació brillant on veiem la formació del personatge central, Zuviría; un mentor brillant, Vauban; la descoberta de l’amor, Jeanne, i el posicionament dels antagonistes del relat. Una segona part de transició cap al clímax del desastre, on fins i tot creiem que la salvació és possible. I un tercer acte amb la decrepitud d’uns temps d’horror i de vergonya. Cal destacar en aquest engranatge la veu del narrador, tot un prodigi d’absència d’efectisme i sensibleria. Victus és així, contundent, necessària i germinal. És una novel·la catalana que no és escrita en català. És una conquesta de la normalitat d’aquest país que vincla el pes d’una derrota de fa 300 anys a un futur que comença a escriure’s. És la conquesta d’un episodi que havíem amagat a la memòria de les vergonyes de la nació, és l’esperit que reviu d’una tradició literària òrfena d’èpica.

Sánchez Piñol demostra a Victus, un cop més, que domina la narrativitat, la pulsió i els recursos magnètics del relat. Demostra, amb la bona nota de sempre, que l’estil és viu en la manera d’interrogar-nos, de sotjar-nos i d’oferir-nos un entreteniment que ens explica moltes més coses de les que païm amb un estil mordaç, mancat d’atributs i resolutiu.

VICTUS (Albert Sánchez Piñol, 2013).