Memorial del cos, artefactes privats

27 d’abril de 2013

“Havia de ser així / i era inútil provar d'endevinar-ho”, comença el darrer poema de Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), d'Estel Solé. I penses que sí, que Versos Lliures havia d'acabar així, amb dues poetes i amb uns versos que volen jugar a la seducció i que acaronen i freguen. Amb dues poetes que intenten captivar i intenten entendre les raons de marcar afanys al dietari. Amb dues poetes que fotografien trossos de la vida i de la pell. “Arribem despullats / i marxem vestits”, diu Ester Andorrà al gran “memorial del cos” que és Afamats (LaBreu, 2013), un debut que captiva i que es llegeix com si fos un mostrari de dies i de fotogrames en moviment d'una vida despullada d'ornaments sobrers. A dins, i a l'escenari, un munt de fam, una manera de dir allò que el tacte estima i que els ulls devoren. Ester Andorrà, en un esclat necessari, acompanyada al micròfon per una lluminosa Nú Miret, il·lustradora del llibre, artista multidisciplinar i recitadora de primera. Estel Solé agafa el relleu i no s'està de dir-se, d'explicar allò que l'empeny, d'obrir l'entranya dels artefactes privats de la seva poesia. També fotògrafa d'espais immediats i de paisatges quotidians que furguen més enllà de la simple anècdota que els fa bategar. Directa i embolcalladora, abraça el públic amb un repertori que transita per un camí fet de punts que es van unint, a poc a poc. Real com la poesia que xucla esperits i que fa reviure moments que compartim. Dues veus i una mostra dels versos de l'ara que necessiten ser dits amb fam i amb delit. “L'escenografia i la disfressa / seran el següent combat”, i així ho esperarem.


VERSOS LLIURES 2013 #4. Estel Solé i Ester Andorrà (i Nú Miret).