Els Llops | Rizoma

15 de desembre de 2012

Crítica de Pere Ballart sobre Els Llops apareguda al Suplement de Cultura del Diari Avui el 23 de maig de 2009

Un dels nostres poetes més inconformistes, Víctor Sunyol, va publicar el 2005 el singular Stabat, resultat d’un experiment fascinant sobre la multiplicació poètica del sentit: en estats superposats, hi feia dialogar la veu medieval de Giacopone da Todi amb les pròpies glosses en vers i prosa, en una dispersió sobre la pàgina que acarava il·limitadament paraules i conceptes. Com va escriure Joan-Elies Adell, l’obra anava més enllà de les possibilitats del llibre imprès i per estructura semblava demanar un format electrònic, d’hipervincles que en connectessin les múltiples simetries. Que per sort no va ser aquella una aventura aïllada i sense continuïtat ho prova ara l’aparició d’Els Llops, una obra composta a sis mans per tres poetes ben joves, però d’una projecció prometedora, com són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.


Com l’obra a què ret implícit homenatge, Els Llops és també un poema polifònic, que fon en un “únic udol” les tres veus que l’alimenten tot i discórrer cadascuna per cursos paral·lels, de nou en una composició tipogràfica simultània, mallarmeana, que convida a distingir cada línia musical per separat i a veure’n les conjuncions periòdiques, del tot calculades. Sobre el tapet de la pàgina, Duran, plantada i Noguera llancen els daus a l’atzar del sentit i, tot intercanviant-se els gobelets, descobreixen que la tirada els afavoreix, armant un sol discurs bastit de recurrències


Com els llops del títol, el subjecte dels versos és gregari i mostra enmig de la depredació una figura esvelta i àgil, però només per constatar que sempre és tot fugida: el poema “abstracte i en majúscules” que els autors volien esdevé a la fi una reflexió sobre la identitat fonedissa, sobre per què les paraules són “la síntesi d’algú que ja és fora de tu […] sagnant amb les lletres del món”.

Va fer forat, des que Deleuze i Guattari el van encunyar als anys setanta, el concepte cultural conegut com a rizoma: la metàfora d’una xarxa d’innombrables ramificacions era perfecta per suggerir la interrelació inextricable del viure contemporani. El llibre de Noguera, Duran i Plantada té en l’aposta per explorar les possibilitats poètiques d’aquest infinit entrecreuament…

Pere Ballart