The expendables II | Gimnàs, desordre i anabolitzants

9 de novembre de 2012

The expendables 2 és una meravella de la paròdia que resulta absolutament fascinant perquè no vol ser, de cap manera, una paròdia. Sylvester Satallone exerceix d'heroi i de cicerone, i ho fa com abans. Literalment. Acció pura, dura i anabolitzant de l'antiga escola en una pel·lícula que és carnassa de videoclub dels 80 i que té tots (tots!) els tics que van fer popular un gènere farcit de rostres operats (operats ja als 80, i avui massacrats pel bòtox), de músculs plens d'esteroides i d'una transcendentalitat baratíssima. Tot allò que amb ulls d'adolescent era fascinant abans que el mur caiés esmicolat, tot allò que vam despreciar als feliços noranta, i tot allò que ara, en plena època post-2001, recuperem com a mannà d'un temps feliç. Bravo, Stallone. Bravo per l'estona, per la paròdia insensata, per un Schwarzenegger hilarant i sobrat, per un Bruce Willis de llengua bífida i xulesca, per un Van Damme que il·lumina l'absurditat de la pantalla, per un Dolph Lundgren que no ens fa por i sí molt de riure. Bravo, sobretot, per l'aparició estel·lar d'un Chuck Norris tocat pels déus de l'infern de Texas. Gràcies per fer-nos creure que les desgràcies d'una vida de gimnàs, desordre i anabolitzants encara ens pot fascinar.