L'Habitació blava | Sexe, mentides i cançons melòdiques

28 d’octubre de 2012

Pocs minuts abans d'entrar a L'Habitació blava, hi ha ganes de veure, de mirar, d'auscultar-se. Poc després, el blau fa de cortina i la tristor dels neguits entra en acció, amb contradiccions, amb dubtes i amb incerteses. El sexe apareix en escena de manera explícita, és cert, i remarca artefactes purament físics. No amaga, però, que L’Habitació Blava, en realitat, despulla una altra cosa: tota una constatació de l’egoisme -i dels perills- de l’amor. Un egoisme exposat en primer pla que juga amb les febleses dels homes i les dones, amb les misèries que afloren en cada parella, en la impudícia d'un relat actual ple de mentides. No sé si David Hare havia plantejat fer d’aquesta adaptació de La Ronda d’Arthur Schnitzler un cos a cos més proper a la boxa que a la crueltat psicològica de les escenes encadenades. Sí que ho fa l’adaptació de David Selvas, director i també actor, juntament amb Nao Albet, Àurea Màrquez i Maria Rodríguez, tots ells entregats en la lluita amatòria i en l'explicitació que mostra i també incomoda.

Si bé Arthur Schnitzler feia evidents a La Ronda els estralls que les malalties de transmissió sexual provocaven en una societat tan desigual com la dels inicis del segle XX, amb els dos peus al segle XXI, el temor és un altre. És a dir, les amargors de no saber estimar, de no ser capaç de fer-ho bé, la brutor d'un desig irreverent, la pervivència de la mentida feta dogma, la necessitat que ens fa indignes, però també terriblement poderosos. Tristos i blaus, sortim del teatre amb una certa sensació d'haver-nos quedat a tocar de la petite mort, d'haver practicat només una sessió de sexe gimnàstic. De fons, una tensió sexual no resolta, que diria un diagnòstic poc traçut. I, entremig, surant encara, moments que s'acosten a una ambientació que desitjava embolcallar, emmarcada pel goig del fil de veu d'un Nao Albet que canta Blue room. Un micro, una guitarra, i cançons que encavallen breus instantànies, superades per la remor d'uns diàlegs massa poc transcendents, extasiades davant la perillositat d'estimar i de sentir-se estimat.