Ivette Nadal conversa amb mestres i un bon grapat d'amics a l'escenari de la NAUB1

2 d’octubre de 2012

Vint minuts després de les nou del vespre, Ivette Nadal sortia a l’escenari. Gairebé nua, amb la veu i una nota de guitarra. Poc abans, la Sala NAUB1 s’havia anat omplint de gent, de coneguts i saludats, d’un bon grapat d’amics i, també, d’algun mestre. La llum blava, tènue i càlida alhora, deixava entreveure la pila de taules que esperaven la sortida de l’artista. Entre el públic, gent de totes les edats. L’espectre és tan ampli com possibilitats existeixen. Hi ha l’alcalde, el mestre Montagud, joves, adolescents, gent de mitjana edat, uns quants pares joves i alguns nens que corren alegrement pel lateral. Un ambient agradable que espera la veu de Nadal.

El concert comença amb la despulladíssima Cançó de bressol per un osset de peluix. La sensació deu ser aquella que es té quan es toca a casa, quan tot és massa proper com per prendre distància, quan tot vols que surti bé perquè ara hi són els teus, els de ben a prop, els seguidors que sempre vénen amb tu vagis on vagis. Nervis inicials, alguna nota que busca l’afinació i, a partir d’aquí, un recés de normalitat. Els nervis van desapareixent i la cantant es va posant a to mentre la maquinària de cançons avança, implacable. La sala dóna caliu, i aquest ambient tan necessàriament distès fa que la proximitat entre Ivette i el seu públic sigui màxima.

Les cançons es succeeixen només tallades per breus comentaris dits en veu baixa, quasi confidents, i per retops de poemes que completen el dibuix artístic d’Ivette Nadal. Però estàs content, Mariner de terra endins, Arbre meu i Vivim la nit ens preparen el terreny per El senyor del castell, un d’aquests petits èxits que el públic sembla que espera -no serà l'últim-. Fins aleshores, una Ivette més crua ha fet acte de presència a l’escenari, amb guitarres seques, de vegades brusques, que busquen un escalf menys polit que en altres ocasions. Distorsió, ritmes sincopats i algun solo de guitarra dibuixen un nou so amb uns arranjaments molt més vius. Més d’un accepta el canvi amb sorpresa, però segurament la futura carrera de Nadal ho veurà com una manera de seguir creixent i de trobar una personalitat pròpia que lligui amb exactitud les composicions amb la manera de mostrar-les.

Després, enfilant-se cap a la recta final, sonen Calaix de dalt, Tres quarts, A cent o a cent vint, Cristina, Si véns amor, i jo no hi sóc, Aristòcrata, o En només sis segons. Moment, tot seguit, per a La lluna, la pruna, amb lletra de Santi Montagud, Torno sol i un darrer respir per Has vist la pluja?. Un concert amb escalf, d’ambient, de caliu, que mostra una nova Ivette, una nova manera de vestir-se i una manera diferent d’explicar-se.

Article publicat al NacióGranollers.cat