Ted | Sessió de manicura

3 de setembre de 2012

Les afilades ungles de Seth McFarlane han passat per la manicura en la seva primera incursió al cinema de carn i ossos. Tot allò que havia de ser es queda en una esgarrapada innòcua. Ni Ted (2012) és corrossiva, ni és àcida, ni -cosa més sorprenent- té ritme. Aquest híbrid entre el cinema real i l'animació té alguns -pocs- moments espurnejants, però ni això pot evitar que naufragui per tot un seguit d'autoreferències i d'autohomenatges que van en contra de l'ànima gamberra que precedeix el seu autor. McFarlane no es pot negar que ho intenta, però ni Ted, ni molt menys Mark Wahlberg, són capaços de fer reviure el fascinant catàleg d'acidesa, ritme endimoniat i mala bava de Family Guy. Tampoc juga massa a favor una història magrejada, amb l'enèsim Peter Pan que viu aferrat als mites de la infantesa i que no ha assumit el trànsit a una vida adulta, amb compromisos i pèrdues. Vist l'espectacle d'acudits i bones intencions, es fa certa l'agra sensació que l'estrena de McFarlane roman en el pitjor dels llocs: en el no-res. Perduda entre el convencionalisme hoollywodià de les històries amb valors sobre l'amor real i entre el gamberrisme que no va enlloc ni vol ser un mitjà en si mateix.