Les émotifs anonymes. Lleugeresa de gust llaminer

21 d’abril de 2012

S'ha de reconèixer que a França tenen certa traça a l'hora de fer comedietes lleugeres de bon to i bon ritme, d'aquelles que fan esbossar un somriure ben ample i que ajuden a fer menys pesada la immediatesa de tot plegat. Les émotifs anonymes (Jean-Pierre Améris, 2010és això, exactament, sense cap altra pretensió. Una història simple, sense truc ni bruc, amb un univers molt proper a l'esclat retro que tan de moda va posar Amélie i amb una petita empresa a punt de fer fallida que fa, oh!, bombons de xocolata. Com no podia ser d'altra manera, la història té un embolcall preciós que l'apropa al tan conegut conte moral d'aire naïf, amb uns secundaris carregats d'arquetipus que posen la sal a la comedieta i una parella protagonista amb tics passats de voltes i manies ben diverses. En aquest sentit, la parella formada per Poelvoorde i Carré resulten en tot moment entranyables i frescos. Tan frescos com aquesta comèdia lleugera que ens ofereix una història per poder riure i per, si s'escau, poder plorar. I ho fa de manera elegant, amb una sana intenció d'allunyar-se del tòpic.