The Mist | L'horror de nosaltres

28 de febrer de 2012

És difícil trobar escriptors que hagin estat més adaptats al cinema que Stephen King, un dels novel·listes més llegits arreu del món, i del qual sempre hi ha algun director disposat a fer-ne una adaptació per a la gran pantalla. Si bé les nombroses adaptacions que s’han fet de les seves novel·les no sempre han estat dignes d’elogi, també val a dir que algunes d’elles han esdevingut obres no gens menyspreables o, en algun cas, notables creacions. El resplendor d’Stanley Kubrik, Creepshow de George A. Romero, La zona morta de David Cronenberg, o Carrie de Brian DePalma són un bon exemple de l’excel·lència del maridatge entre la matèria gris de l’escriptor King i el bon paladar fílmic d’un gran director. Però no sempre ha estat així, i hi ha diversos fets que n’expliquen el fracàs. I és que el magma, dens i ric, d’apel·lació a l’obscur subconscient que planteja King a les seves obres, no sempre és fàcilment transportable a una història explicada de manera sintètica, fotograma rere fotograma. En les seves històries sovint hi ha reflectit els temors dels seus personatges, aquella cosa que fa estremir en realitat i que neix del propi jo, un fenomen molt proper a molts dels seus referents, com H.P.Lovecraft, Poe o l’autor de gènere negre John D. McDonald. Però, a diferència d’aquests autors, Stephen King és un escriptor dotat d’una innegable fortuna comercial que porta escrivint a un ritme frenètic des de fa més de 30 anys. D’entre l’extensa legió de seguidors que col·lecciona, en destaca Frank Darabont. Amb la recent The Mist (2008), el director ja ha adaptat al cinema tres llibres de King, a banda d’un primer curtmetratge. I la veritat, amb gran encert, tal com demostren l’excel·lent Cadena Perpètua (1994) i la més clàssica La Milla verde (1999).
 
The Mist, estrenada a Catalunya amb el títol de La niebla no és una pel·lícula de terror, no almenys de la manera com entenem les pel·lícules de terror que omplen la cartellera d’efectes digitals, espants de fireta i monstres digitals d’estranya consideració. The Mist és una pel·lícula dura, duríssima, tant en la tesi com en la concepció del veritable horror que planteja, un horror fonamentat en els fets inquietants que assolen un petit poble, on una estranya boira atrapa un grapat de gent en un supermercat. La boira és el lloc d’on prové l’horror: tentacles, insectes gegants, aus d’aparença pseudo-prehistòrica... Però el conflicte és dins el supermercat, on afloren els monstres de debò, personatges arquetípics que emeten judicis de valor i fan accions que ens delaten.

La primera part ja deixa en fora de joc tots aquells qui esperaven sang i fetge a raig. És cert que la pel·lícula avança a batzegades, a un ritme lent, i que de vegades s’espesseix. Però la seva singularitat i riquesa rau en això, a no deixar res per a l’espectador intrèpid, a fer de la seva manca d’acció i dels seus diàlegs (alguns massa obvis) un mirall d’una petita societat. Hem vist darrerament molts casos que expliquen la paranoia post 11-S en pel·lícules com Cloverfield o la Guerra dels Móns, per dir dos exemples recents del mainstream. Però The Mist va més enllà en la cruesa d’uns preceptes tan bàsics, que aquí s’omplen de sentit emocional. La boira és la por, és allò desconegut, impalpable, però que hi és. Allò que no podem agafar, però que es veu i que atrapa. Una boira construïda per la mà humana, i que provoca en els homes odi, traïcions i reaccions totalment descerebrades: el fanatisme religiós, l’associació sectària, la desraó que implica un fet extraordinari i horripilant. És cert, el rerefons social és exagerat, i els eixos de conducta de cada personatge molt arquetípics. Però l’intent és meritori, i el resultat final, una lloable instantània del món en què vivim, farcit en un embolcall de pel·lícula de segona. I aquesta petitesa engrandeix el producte final.

The Mist és molt més que una simple recreació del terror, i també va més enllà d’una història de supervivència. Vagareja per camins profunds que superen l’epidermis i remou més pel que se’ns fa proper als espectadors que per allò que inclou elements fantàstics. No és només un contenidor de tics ja vistos, malgrat que els usa, i tampoc no és una faula de redempció ni un conte moral. És tot això, profundament arrelat a un context social i amb la commoció que provoquen els fets que porten a l’home a actuar al límit de la condició humana. I és després d’una primera part un pèl lenta i sobredialogada, espessa com la boira ―i no pas de manera arbitrària―, que els fets ens glacen del tot i ens porten a un desenllaç fatal. Tot pren sentit en el terrabastall del grandíssim clímax final, que ens remet a parlar de l’horror mundà i de la brutalitat del mal que ens fem a nosaltres mateixos, tant de manera col·lectiva com individual. No sé si Stephen King volia arribar tan lluny, però Frank Darabont ho ha fet amb un artefacte minúscul i cuidat, proper i rodat sense gaire concessions efectistes.

Article publicat el juliol de 2008 a la revista The Barcelona Review