Melancholia | Planetes en col·lisió

4 de febrer de 2012















Tot comença amb un epíleg, captivador, que fa de pròleg. Imatges bellíssimes, de força magnètica, d'harmonia inexorable. I Wagner abraça, i remou coses que deuen voltar mons que van, inevitablement, cap a la destrucció. Melancholia s'apropa, amb una òrbita inestable. Una boda posa sobre la taula les peces d'aquesta defunció en moviment, d'acord amb la bellesa espectral d'unes imatges poderoses, que saben clavar l'ham al tou de la carn. Ells ho saben, que tard o d'hora tot agafa la direcció d'una mort a càmera lenta. I, en el camí cap a la fi: Justine (Kirsten Dunst), Claire (Charlotte Gainsbourg), la infelicitat, l'apocalipsi íntim, la perplexitat global, el sobrevol d'un planeta, la certesa d'estar sols, 678 mongetes, Tristany, Isolda, la plasticitat, la realitat aterradora, els planetes, el món, la malaltia, la bogeria, la nit, la boira del passeig dels cavalls, la incertesa. Saber-ho, o no saber-ho. Lars Von Trier fa de Melancholia una obra contundent i delicadament fascinant, una obra que recupera el pols d'un talent que punxa.