The Happening | Evidència dramàtica

27 de febrer de 2012

Desconcertant com sempre, esquiu i demiürg, Shyamalan ens ofereix una peça breu, tallant i gèlida. Però algunes coses han canviat de la seva proposta, des que va sorprendre mig món amb El Sisè Sentit (1999) i el va meravellar del tot amb El Protegit (2000). Ara reserva alguns trucs i se’ns mostra desacomplexat i nu, amb una història que no juga amb l’espectador, sinó que el fa partícep d’un cine d’idees i conceptes que van més enllà d’un enfilall de fets simples. Shyamalan és el nen llest de la classe, una evolució lògica de l’escola que encapçala, magistralment, Spielberg i que ja era hereva de l’ofici de Hitchcock. I n’és el llest perquè domina a la perfecció l’estètica, una part visual reforçada per plans meravellosos, estàtics, fills d’un classicisme gairebé acadèmic, hereu del mestratge que el connecta directament a l’autor d’Els ocells (1963). Però Shyamalan sap que l’estètica també és contingut, i això és, en el seu cas, un maridatge que, de tan simple i evident, gairebé frega l’infantilisme. D’aquí algunes de les (des)consideracions que les seves pel·lícules generen, ja sigui entre els crítics o entre el públic. Però almenys no deixen indiferent ningú, i això ja té prou mèrit. Com, igualment, té mèrit constatar amb The Happening que Shyamalan ha crescut com a autor. Ha après a depurar, a anar al moll de l’os, a no fer trampes, a quedar-se en una essencialització destil·lada, tant de manera visual com conceptual. No hi ha res sobrer, tot és necessari. Tot té un sentit, fins i tot el ritme i alguns diàlegs que, de tan cisellats, no semblen gaire espontanis. Va al gra des de l’inici, i et sents submergit en l’acció sense adonar-te’n.

A The Happening, Shyamalan reprèn de nou temes que l’inquieten. Aquí, la mort torna a ser la protagonista, però ara en una de les formes més inquietants: el suïcidi. Shyamalan no s’ha estalviat efectes realistes. Les morts col·lectives, i també les individuals, succeeixen de manera espantosa, obscena per a l’espectador, tan inquietants com reals. Però no sentim por, sentim un calfred que ens angoixa. Sentim un calfred existencial. Els homes es suïciden empesos per alguna raó. I el més preocupant és que no hi ha cap solució possible, ni hi ha res a fer. Els esdeveniments són fatals, i es dirigeixen, inequívocament, cap a una situació que ens deixa astorats, ja que assolim, des del principi, que no hi podem concebre cap remei als mals que assoten la humanitat.

El més interessant, però, és l’encavallament dels fets, la construcció de la línia lògica que enllacen fets i accions. A la pel·lícula, dramàticament tot és evident. Res d’esquers. The Happening no té secrets: el problema es manifesta des del principi, i l’origen també. S’endevina amb facilitat el que anirà succeint. De fet, això no importa gens. Convé crear un ambient, posar uns actors desconcertats i capaços de ser espectadors com nosaltres (un Mark Wahlberg sorprenentment creïble), i deixar lliscar per la pantalla el que tots estem pensant. Què dóna suc, doncs? El detall, l’evidència, el concepte que mou els fils dels titelles ocults a la pantalla. I l’enemic? Visible des dels títols de crèdit, però invisible a l’ull humà. Què hi ha que ens pugui fer més por? O és que a la vida creiem conèixer qui és l’enemic, si és que n’hi ha? L’enemic som nosaltres, i aquesta és una idea en la qual no cal reincidir gaire estona més. El món comença i acaba en nosaltres, i això repercuteix en els altres, en tot allò que ens envolta.

En temps de faules morals, The Happening no enganya. Crea un petit cosmos des de la transparència més infantil, des de la ingenuïtat absoluta del protagonista, un Mark Wahlberg allunyat dels papers que l’han acompanyat fins a l’èxit. Wahlberg és un professor de física, home de fe i de traç simple. La seva parella, però, encara rebla més el clau. De perfil unidimensional, de reaccions adolescents, primària. El film és ple de referències a una manera de fer cine ja (gairebé) oblidada, i es situa ben a prop de pel·lícules de sèrie B com Invasion of the body snatchers (1956). The Happening conté alguns moments memorables, com la caiguda d’homes de la bastida, la frase de la pissarra, l’escena de la conversa amb el ficus, i uns quants diàlegs amb el parell d’adolescents. I també té James Newton Howard, de nou amb una partitura excel·lent. No us espereu una història bigger than life, ni un gran amor, ni personatges que parlin de tots nosaltres. No obstant, espereu una gran pel·lícula, feta per un autor dels grans.

Article publicat el juliol de 2008 a la revista The Barcelona Review