Rise of the planet of the apes | Artesania de gran factoria

7 de desembre de 2011

Semblava innecessària una preqüela de The Planet of the Apes (El Planeta dels Simis, 1968), la meravella de Franklin J. Schaffner. Semblava innecessari trencar la fita, la faula, el gran final de la primera de les pel·lícules d’una saga estirada al màxim, com en el seu moment també van semblar sobreres les pel·lícules que van seguir l’original. Però això és cinema, i el cinema devora mites, com Saturn els seus fills. I aquí rau l’encert d’aquesta nova proposta, que deixa (encara més) en evidència el remake de Tim Burton del 2001, un autèntic despropòsit de cap a peus. Rise of the planet of the Apes (L’origen del planeta dels simis, 2011), de Rupert Wyatt, sense ser cap gran obra mestra com l’original, i sense la pretensió de ser-ho, dóna una lliçó d’humilitat i d’artesania de factoria molt convincent, a més de ser conscient del seu origen i d’homenatjar modestament les històries que la van precedir. El resultat no avorreix, els personatges no són eterns, però tampoc desentonen (pur ofici, un cop més, la interpretació d’Andy Serkins), l’argument resol amb lògica i imaginació l’era prèvia al gran cataclisme terrestre, i el ritme, frenètic, no decau en cap moment. Tot plegat confegeix un resultat final digníssim, amb l’insultant prodigi de la tecnologia davant nostre: ningú sap on comença l’efecte i quan deixa de ser real allò virtual. El cinema és il·lusió, i en aquesta ocasió, la il·lusió es fon, més que mai, amb la carn i l’os. I, com llavors, com ja vam veure en aquell prodigi de l’any 1968, els humans tornem a ser els idiotes. Oh, damn you! God damn you all to hell! El crit segueix ben viu.